sábado, 10 de abril de 2010

Il.lustració de l'amic RnBonet, gràcies per aquesta platja...
[sent]
admira’m de lluny
quan m’escoli d’infinit mar
i sigui silueta per agafar amb els dits
mentre s’esllavissa la terra en pols
[xiuxiueja]
quan m’escoli d’infinit mar
i sigui silueta per agafar amb els dits
mentre s’esllavissa la terra en pols
[xiuxiueja]
dins el jorn de la marea
em balanceja la corrent
és la humitat que em besa la pell
és la sal que m’acaricia picant
em balanceja la corrent
és la humitat que em besa la pell
és la sal que m’acaricia picant
[llança]
fes-me l’ombra d’un racó
i de la resta un oasi deliciós
diürn i càlid flirteig
dessalant el timbre de la teva veu
dins l’embat d’una onada
fes-me l’ombra d’un racó
i de la resta un oasi deliciós
diürn i càlid flirteig
dessalant el timbre de la teva veu
dins l’embat d’una onada
viernes, 9 de abril de 2010
El meu col.lectiu preferit!

ESTRENA LLIBRE!!!
"Els reptes són per als valents, les il·lusions per als somiadors... Som agosarats i fem un pas endavant: publiquem un llibre amb els nostres relats.
No es un recull convencional, cada història porta un segell propi, no n’hi ha dues d’iguals, ni tan sols de semblants, són un recorregut per cada univers particular, que tan pot estremir com arrencar un somriure, però totes tenen la voluntat de remoure alguna cosa, de no deixar indiferent.
Si ens hi voleu acompanyar, farem la presentació del nostre llibre a la llibreria Àgora (Sallent), el dia 16 d’abril de 2010, a les nou del vespre."
sábado, 27 de marzo de 2010
Quina organització!!!
Els companys d’escriptura de l’Ateneu del curs ’97 “Els crancs” van fer un homenatge (tan acurat, genial, sincer, punyent, simpàtic, alegre, etc) al seu company Toni, un munt de sensacions que es respiraven a la volta i gira de cada paraula llegida.
Un plaer haver compartit amb tots ells la tarda d’ahir, companys de Relats en Català (La Montse, en Ferran, l’Empar i la Mercè), família i amics!!
Et sentíem allà, amic, tal i com va dir la Susagna.
L’heroi del dia, en Toni. Perquè era un perfecte desconegut, perquè era la primera persona que vaig conèixer a la xarxa i més que un plaer en persona, perquè tenia un bloc d’herois on el pressenties divertit i feliç, perquè em va permetre compartir i escriure-hi els meus, i em va ensenyar que cada dia hi ha quelcom que ens fa viure; deia:
“Ooooooh com mola sentir que ets viu, saber que, malgrat que al carrer està nevant, el calendari de les teves entranyes marquen el mes d'abril... repeteixo:... Oooooooh com mola sentir que ets viu !!!!”
I sobretot, sobretot, sobretot pel seu carisma seductor, extravertit i amb una gran capacitat d’estimar.
Tenia un bloc ple d’ell mateix, d’una sensibilitat especial, era com les seves paraules, o són les filles que s’assemblen al pare? Tallades a mida, com qui es fa un vestit al sastre, per explicar-nos un pedaç de narrativa, o ficció. Oi que t’agradava en Tàpies? La vida és la mar de curiosa, però tu més i em vas dir: “ va ser la curiositat la que va matar el gat... però, güeno, que tampoc passa res, que resulta que els gats tenen set vides, que a casa som més de gossos” i per això em preguntava: aquest tal Tovimo...
Com s’ho fa per tenir un heroi cada dia? Què el deu inspirar? La televisió, els llibres o la ràdio? L’escoltarà abans d’anar a dormir? RAC1, potser? Es mira tots els partits de futbol? O és més de bàsquet? Prefereix escriure de nit o de dia? Serà tan inquiet com sembla? I tan intel.ligent i sincer? Sempre fotografia les coses curioses? Amb la càmara del mòbil o amb una reflex? O les busca per la xarxa? Fa lectures en diagonal? Ha llegit mai la Lectures? Fuma? I si fuma, se li enfum arribar a casa amb mitja dotzena d’encenedors? Què prefereix, els contes del Quim Monzó o les novel.les de Jaume Cabré? O són millor els que trien al Club de lectura? Queen o Llach? O depèn de l’article de la Sàpiens? Se la llegeix sencera? Compra cada dia el diari? Li han publicat quelcom al Periódico? N’està content? Ha vist totes les pel·lícules del Woody Allen? I les del Kubrick? Quin dels dos el deu inspirar més per escriure? Serà tan endreçat com sembla? Li agrada anar de restaurant? I el bon vi? O prefereix submergir les galetes a la llet? Quin deu ser el seu truc per fer-se tan seves les paraules? Fa algun curs d’escriptura? Li publicaran algun relat? Me’n regalarà un exemplar dedicat?
Assentada en una cadira amb les cames creuades i mig somriure dibuixat t’imagino dins del sobre, amb la ràdio a l’orella escoltant una roda de premsa del Rijkaard o davant l’ordinador escrivint amb devoció.
Et guardo en un lloc privilegiat fet del bó i millor del que he viscut, perquè ets alegria quan et trobo, tot i que sempre dèiem que ens agradaven les misèries humanes per inspirar-nos, eh!
Un gran cavaller, i no de gran, sinó de gran de bó, de gran d’important, vaja... que si fos un concurs de cavallers guanyaries!
Per a mi sempre seràs un heroi, l’heroi número 366.
Cito textualment, i perdoneu que us expliqui el final del thriller:
“què collons... que són quatre dies i dos ens els hem passat lamentant el que no hem fet els altres dos... o sigui... que ens deuen quedar hores... o minuts!”
Els companys d’escriptura de l’Ateneu del curs ’97 “Els crancs” van fer un homenatge (tan acurat, genial, sincer, punyent, simpàtic, alegre, etc) al seu company Toni, un munt de sensacions que es respiraven a la volta i gira de cada paraula llegida.
Un plaer haver compartit amb tots ells la tarda d’ahir, companys de Relats en Català (La Montse, en Ferran, l’Empar i la Mercè), família i amics!!
Et sentíem allà, amic, tal i com va dir la Susagna.
L’heroi del dia, en Toni. Perquè era un perfecte desconegut, perquè era la primera persona que vaig conèixer a la xarxa i més que un plaer en persona, perquè tenia un bloc d’herois on el pressenties divertit i feliç, perquè em va permetre compartir i escriure-hi els meus, i em va ensenyar que cada dia hi ha quelcom que ens fa viure; deia:
“Ooooooh com mola sentir que ets viu, saber que, malgrat que al carrer està nevant, el calendari de les teves entranyes marquen el mes d'abril... repeteixo:... Oooooooh com mola sentir que ets viu !!!!”
I sobretot, sobretot, sobretot pel seu carisma seductor, extravertit i amb una gran capacitat d’estimar.
Tenia un bloc ple d’ell mateix, d’una sensibilitat especial, era com les seves paraules, o són les filles que s’assemblen al pare? Tallades a mida, com qui es fa un vestit al sastre, per explicar-nos un pedaç de narrativa, o ficció. Oi que t’agradava en Tàpies? La vida és la mar de curiosa, però tu més i em vas dir: “ va ser la curiositat la que va matar el gat... però, güeno, que tampoc passa res, que resulta que els gats tenen set vides, que a casa som més de gossos” i per això em preguntava: aquest tal Tovimo...
Com s’ho fa per tenir un heroi cada dia? Què el deu inspirar? La televisió, els llibres o la ràdio? L’escoltarà abans d’anar a dormir? RAC1, potser? Es mira tots els partits de futbol? O és més de bàsquet? Prefereix escriure de nit o de dia? Serà tan inquiet com sembla? I tan intel.ligent i sincer? Sempre fotografia les coses curioses? Amb la càmara del mòbil o amb una reflex? O les busca per la xarxa? Fa lectures en diagonal? Ha llegit mai la Lectures? Fuma? I si fuma, se li enfum arribar a casa amb mitja dotzena d’encenedors? Què prefereix, els contes del Quim Monzó o les novel.les de Jaume Cabré? O són millor els que trien al Club de lectura? Queen o Llach? O depèn de l’article de la Sàpiens? Se la llegeix sencera? Compra cada dia el diari? Li han publicat quelcom al Periódico? N’està content? Ha vist totes les pel·lícules del Woody Allen? I les del Kubrick? Quin dels dos el deu inspirar més per escriure? Serà tan endreçat com sembla? Li agrada anar de restaurant? I el bon vi? O prefereix submergir les galetes a la llet? Quin deu ser el seu truc per fer-se tan seves les paraules? Fa algun curs d’escriptura? Li publicaran algun relat? Me’n regalarà un exemplar dedicat?
Assentada en una cadira amb les cames creuades i mig somriure dibuixat t’imagino dins del sobre, amb la ràdio a l’orella escoltant una roda de premsa del Rijkaard o davant l’ordinador escrivint amb devoció.
Et guardo en un lloc privilegiat fet del bó i millor del que he viscut, perquè ets alegria quan et trobo, tot i que sempre dèiem que ens agradaven les misèries humanes per inspirar-nos, eh!
Un gran cavaller, i no de gran, sinó de gran de bó, de gran d’important, vaja... que si fos un concurs de cavallers guanyaries!
Per a mi sempre seràs un heroi, l’heroi número 366.
Cito textualment, i perdoneu que us expliqui el final del thriller:
“què collons... que són quatre dies i dos ens els hem passat lamentant el que no hem fet els altres dos... o sigui... que ens deuen quedar hores... o minuts!”
martes, 23 de marzo de 2010
Repte Poètic Visual nº 122: Charlize Theron amb Albert Einstein

Master class de càlcul
relació entre la curvatura de l'espai-temps,
quant distribució de matèria
gravetat IMMACULADA en el límit no relativista
conceptes mètrics: distància, angle i volum
IGUAL A: 2
[oh, quina constant cosmològica
qui fos Leonardo per fer-ne un estudi de mesures
i crear-ne un irreal món estàtic]
una equació a la dreta, l’altre a l’esquerra
ordinàries i derivades parcials
oh, magnífica fracció i/o conjunció
comprovació de termodinàmica
de l’element en qüestió com a font de calor
[Per dir-ho planer...
Si fos màquina de vapor, faria anar a tota la RENFE]
la dilatació adiabàtica és constant,
qui fos fricció per estudiar la tribologia,
si fos estàtica rotaria i lliscaria,
si fos dinàmica faria impuls de tots els engranatges
per dir-ho planer, l’escalfament global
emergeix fluids per totes les glàndules
cada vegada tinc més clar que VULL SER METGE
relació entre la curvatura de l'espai-temps,
quant distribució de matèria
gravetat IMMACULADA en el límit no relativista
conceptes mètrics: distància, angle i volum
IGUAL A: 2
[oh, quina constant cosmològica
qui fos Leonardo per fer-ne un estudi de mesures
i crear-ne un irreal món estàtic]
una equació a la dreta, l’altre a l’esquerra
ordinàries i derivades parcials
oh, magnífica fracció i/o conjunció
comprovació de termodinàmica
de l’element en qüestió com a font de calor
[Per dir-ho planer...
Si fos màquina de vapor, faria anar a tota la RENFE]
la dilatació adiabàtica és constant,
qui fos fricció per estudiar la tribologia,
si fos estàtica rotaria i lliscaria,
si fos dinàmica faria impuls de tots els engranatges
per dir-ho planer, l’escalfament global
emergeix fluids per totes les glàndules
cada vegada tinc més clar que VULL SER METGE
novel.la gràfica

Blankets de Craig Thompson
És una lectura de mans obertes per la diversitat de temes que s’exposen, sobretot qüestionant la fe, l’adolescència, l’abús, l’amor...Talment com una pel.lícula en b/n , unes vinyetes plenes de moviment, fredes, càlides alhora i amb un text acurat, crític i amb aromes de poesia.
“PROCÉS DE CREIXEMENT? Això no ho podia acceptar. M’havien ensenyat que la Bíblia era la paraula que provenia directament de la boca de Déu. Si havia estar modificada subtilment per generacions d’escribes i diluïda en el procés de traducció, aleshores, per a mi, la seva VERITAT quedava anul.lada. De sobte, em va aclaparar l’absurditat de què una cosa divina com la paraula de Déu quedés físicament atrapada en una forma física. La meva fe va quedar destruida.”
“Gràcies, Déu meu, per la teva creació tan perfecta amb la pell tan suau i blanca com la llum de la lluna, amb els ossos que s’intueixen, ordenats, sota la pell, el cim de la cresta ilíaca i la vall de la clavícula. Gràcies pel ritme dels seus moviments, encongint-se...estirant-se...Les seves corbes lliscant com onades entre les mantes. És teva. És perfecta. Un temple, els cabells vessant-se damunt les temples. Premut contra ella, podia sentir l’ETERNITAT: espais buits i solitaris i corrents que formaven incessants remolins.”
“Quina satisfacció, deixar la meva empremta en una superfície llisa. Traçar un mapa dels meus moviments...per provisional que sigui.”
És una lectura de mans obertes per la diversitat de temes que s’exposen, sobretot qüestionant la fe, l’adolescència, l’abús, l’amor...Talment com una pel.lícula en b/n , unes vinyetes plenes de moviment, fredes, càlides alhora i amb un text acurat, crític i amb aromes de poesia.
“PROCÉS DE CREIXEMENT? Això no ho podia acceptar. M’havien ensenyat que la Bíblia era la paraula que provenia directament de la boca de Déu. Si havia estar modificada subtilment per generacions d’escribes i diluïda en el procés de traducció, aleshores, per a mi, la seva VERITAT quedava anul.lada. De sobte, em va aclaparar l’absurditat de què una cosa divina com la paraula de Déu quedés físicament atrapada en una forma física. La meva fe va quedar destruida.”
“Gràcies, Déu meu, per la teva creació tan perfecta amb la pell tan suau i blanca com la llum de la lluna, amb els ossos que s’intueixen, ordenats, sota la pell, el cim de la cresta ilíaca i la vall de la clavícula. Gràcies pel ritme dels seus moviments, encongint-se...estirant-se...Les seves corbes lliscant com onades entre les mantes. És teva. És perfecta. Un temple, els cabells vessant-se damunt les temples. Premut contra ella, podia sentir l’ETERNITAT: espais buits i solitaris i corrents que formaven incessants remolins.”
“Quina satisfacció, deixar la meva empremta en una superfície llisa. Traçar un mapa dels meus moviments...per provisional que sigui.”
No us perdeu...Adiós Chunchy Rice
miércoles, 17 de marzo de 2010
martes, 16 de marzo de 2010
estones
SOU UN MALVAT, SENYOR GUM! d'Andy Stanton
Quina imaginació!!!
Quina anada d'olla tan fantàstica!!!
És del gomet vermell, és a dir d'entre 7 a 10 anys, però us asseguro que riureu de valent! Si en teniu l'oportunitat aneu-lo a buscar a la biblioteca!
I llegir un còmic al ritme de blues amb una història agredolça i uns dibuixos collonuts?
El Sueño de Meteor Slim de Frantz Duchazeau
domingo, 14 de marzo de 2010
va d'absurd
Qüestions preferents
M’he comptat els dits de la mà i n’hi ha deu a cadascuna. Vint dits per escriure amb el teclat, per fer burilles i rascar-me els collons. Més per tocar-me i palpar-les a elles i sobradament per aprendre a tocar la guitarra.
No sé del cert, però, com m’anirà per liar-me les cigarretes, si em veig apurat no dubtaré a usar la guillotina.
Sobre dits:
La nena dels nou dits de Núria Fabregas
“Em dic Laura. Tinc nou dits. Sempre he estat així"
DESCOBERTA:
Daniil Kharms
Un soneto
Hoy me sucedió algo extraño: de repente olvidé si primero venía el 7 o el 8. Fui con mis vecinos para conocer su opinión sobre esa secuencia. La extrañeza de ellos y la mía fueron grandes cuando, de pronto, descubrieron que ellos tampoco podían recordar cuál era el orden de esos números. Ellos se acordaban de contar 1, 2, 3, 4, 5, 6,; pero olvidaban qué número seguía. Entonces decidimos ir a la tienda más cercana, la que está en la esquina de las calles Znamenskaya y Basseinaya, para consultar ese asunto con la cajera. La cajera nos sonrió como padeciéndonos, se sacó de la boca un martillito y, moviendo su nariz con suavidad hacia adelante y atrás, nos dijo:
–En mi opinión, el siete viene después del ocho sólo si el ocho viene después del siete.
Le dimos las gracias a la cajera y contentos salimos de la tienda. Pero luego, pensando con cuidado en lo que dijo la cajera, nos pusimos tristes porque sus palabras estaban vacías de significado.
¿Qué se supone que haríamos? Fuimos al Jardín Primavera y empezamos a contar árboles, pero al llegar al seis nos deteníamos y empezábamos a discutir. Algunos opinaron que el siete era el que seguía; pero otros decían que era el ocho. Estuvimos discutiendo mucho tiempo cuando, por un golpe de suerte, un niño se cayó de una banca y se quebró las quijadas. Eso nos distrajo de nuestra discusión.
Y cada quien se fue a su casa.
12 de noviembre, 1935.
de Daniil Kharms
M’he comptat els dits de la mà i n’hi ha deu a cadascuna. Vint dits per escriure amb el teclat, per fer burilles i rascar-me els collons. Més per tocar-me i palpar-les a elles i sobradament per aprendre a tocar la guitarra.
No sé del cert, però, com m’anirà per liar-me les cigarretes, si em veig apurat no dubtaré a usar la guillotina.
Sobre dits:
La nena dels nou dits de Núria Fabregas
“Em dic Laura. Tinc nou dits. Sempre he estat així"
DESCOBERTA:
Daniil Kharms
Un soneto
Hoy me sucedió algo extraño: de repente olvidé si primero venía el 7 o el 8. Fui con mis vecinos para conocer su opinión sobre esa secuencia. La extrañeza de ellos y la mía fueron grandes cuando, de pronto, descubrieron que ellos tampoco podían recordar cuál era el orden de esos números. Ellos se acordaban de contar 1, 2, 3, 4, 5, 6,; pero olvidaban qué número seguía. Entonces decidimos ir a la tienda más cercana, la que está en la esquina de las calles Znamenskaya y Basseinaya, para consultar ese asunto con la cajera. La cajera nos sonrió como padeciéndonos, se sacó de la boca un martillito y, moviendo su nariz con suavidad hacia adelante y atrás, nos dijo:
–En mi opinión, el siete viene después del ocho sólo si el ocho viene después del siete.
Le dimos las gracias a la cajera y contentos salimos de la tienda. Pero luego, pensando con cuidado en lo que dijo la cajera, nos pusimos tristes porque sus palabras estaban vacías de significado.
¿Qué se supone que haríamos? Fuimos al Jardín Primavera y empezamos a contar árboles, pero al llegar al seis nos deteníamos y empezábamos a discutir. Algunos opinaron que el siete era el que seguía; pero otros decían que era el ocho. Estuvimos discutiendo mucho tiempo cuando, por un golpe de suerte, un niño se cayó de una banca y se quebró las quijadas. Eso nos distrajo de nuestra discusión.
Y cada quien se fue a su casa.
12 de noviembre, 1935.
de Daniil Kharms
REPTE CLÀSSIC 416 (CDXVI): “L’ATZAR”
A Tinduf em diuen "Jorzi"
La gent reaccionava amb estranya sorpresa. Definia el mot “missioner” o “voluntari” disconforme per la connotació religiosa , sobrevalorada i pretensiosa que se’n desprenia. Era una decisió però de cap manera un elogi, no volia salvar el món seria una opció massa pedant. L’egoisme occidental és defecte de fàbrica i jo, com la resta, vull ser feliç. El meu pare sempre deia que hem d’aprendre a cultivar el que volem ser, no el que volem tenir. Amb el temps va créixer dins meu una devoció a la diversitat i la millor manera de ser de llocs diferents és l’intercanvi.
Probablement es va desencadenar sense més. Feia cua per entrar a la discoteca i davant nostre hi teníem dos nois de la meva edat, potser més grans, que es parlaven amb una llengua africana, la vaig reconèixer per la sonoritat fonètica. A prop del local, on tocàvem amb el grup, hi havia un restaurant argelí on anàvem a buscar makroudes i omplíem un termo amb té de menta que barrejàvem amb anís.
Miraven l’edifici i vaig pensar que era la primera vegada que venien. La cua avançava amb compta gotes, fins que van deixar entrar una bona tanda de gent aturant als dos nois amb un gest imperatiu d’un dels vigilants.
-No portes la roba adient-
Me’l vaig mirar de dalt a baix i anava vestit com jo, amb una camisa blanca i uns texans. Vaig parar atenció amb expressió de mans creuades.
-Tots van així- Va dir amb bon accent un dels nois.
-Però es que tampoc portes el pentinat adient, i tu tampoc, cap dels dos. Per favor, sortiu de la cua que hi ha gent esperant.-
Van esquivar la gent per la dreta ignorant una rèplica més argumentada i lícita. Mentre la resta donava la seva opinió en veu alta mirant-se’ls de reüll, em vaig indignar amb serenitat i sense badar boca. Als pocs minuts vaig marxar darrere seu acomiadant-me amb una falsa excusa. Havien caminat un bon tros quan els vaig cridar:
-Ei, ei, nois!-.
Es van girar amb la mirada confosa.
-Qué?- Va dir el més alt.
-Conec un bar de puta mare, la música és boníssima!-
Els vaig conèixer mentre bevíem cervesa i comentàvem el desafortunat accident.
-Pensava que no bevíeu cervesa!-.
- Jorzi, venim de la ciudad de Bejaia on es demanen de dos en dos!-.
Em vaig fer amic d’en Rimitti i en Khaled, alimentant-nos d’aquí i d’allà, de partits de futbol, acords i llargues converses.
Dos anys després me n’anava amb el vocabulari que m’havien ensenyat per fer-me entendre, decidit i motivat. Em donaven l’oportunitat de ser professor d’educació primària en un campament de refugiats en Tinduf, situat en una zona desèrtica del nord-oest d’Argèlia. Rimmitti seguia dient que estava boig i en Khaled em va dedicar una cançó en àrab, amb els acords de guitarra que havia après, just quan vaig entrar per la porta del local on tots els amics m’havien preparat un comiat calorós i emotiu.
viernes, 12 de marzo de 2010
Recordant unes llargues cinc hores...de Delibes
Vint-i-cinc minuts amb l'Antònio
Quina llàstima acabar així! De fet, fas més bona cara que viu. Algú de la funerària et deu haver donat dues bufetades ben donades per canviar-te l’expressió de mala llet. Cap veí ha volgut venir, em sap greu. He vingut en representació de la comunitat perquè sé que ningú vindria a donar-te l’últim adéu i perquè no tenia res més millor a fer. I pel que veig tampoc tenies família. També em sap greu. Vivíem porta per porta i mai a la vida t’havies molestat a dir-me res. Si em senties en sortir, miraves per l’espiell, i si per mala sort m’ensopegaves esbufegaves com un gos rabiós. Molt dies que pujava les escales, mig extenuada carregada com una mula amb les bosses de la compra, em donaves una empenta per apartar-me. Antònio, l’escala fa un metre d’ample, tu creus que eren maneres? Tenies mala bava. Recordo el dia que el nen del quart et va venir a vendre una caixa de galetes, per recaptar diners per al viatge de fi de curs, et vas posar a cridar com un beneit perquè t’havia despertat de la migdiada. I eres molt brut. Molt i molt brut. Higiene zero, segurament perquè vivies sol; evidentment no t’agradava la dutxa, i encara menys treure la pols. He suportat la pudor aguantant-me la respiració en el tros de replà que hem compartit fins el dia d’ahir, i reconec que vaig posar la planta aromàtica per dissimular la mala olor que emanava de casa teva. Verge Santa! quina flaire més desagradable. Alguns deien que tenies aquella malaltia, aquella síndrome dels “diumenges” o alguna cosa així. Ostres noi, tenies merda per parar un tren, em fremia en veure la quantitat de llaunes i cuques que es passejaven per l’entrada de casa teva quan obries i tancaves la porta d’una revolada. I per si ho vols saber, les cuques també venien a visitar-me, ni elles volien viure amb tu! Sempre m’havies semblat una persona indolent, un desgraciat, esquerp i malcarat. Com si tota la teva vida haguessis estat un home gran repentinat amb una espècie d'oli de cacauet. Perdona Antònio, no tinc més paraules per a tu. Sort per allà on vagis. A veure si els de la brigada municipal passen per casa teva. T'asseguro que l'escala no serà la mateixa sense tu.
(entra algú)
-Perdoni, ens l’hem d’endur
-Sí, un moment que reso l’últim parenostre
03.2009
Quina llàstima acabar així! De fet, fas més bona cara que viu. Algú de la funerària et deu haver donat dues bufetades ben donades per canviar-te l’expressió de mala llet. Cap veí ha volgut venir, em sap greu. He vingut en representació de la comunitat perquè sé que ningú vindria a donar-te l’últim adéu i perquè no tenia res més millor a fer. I pel que veig tampoc tenies família. També em sap greu. Vivíem porta per porta i mai a la vida t’havies molestat a dir-me res. Si em senties en sortir, miraves per l’espiell, i si per mala sort m’ensopegaves esbufegaves com un gos rabiós. Molt dies que pujava les escales, mig extenuada carregada com una mula amb les bosses de la compra, em donaves una empenta per apartar-me. Antònio, l’escala fa un metre d’ample, tu creus que eren maneres? Tenies mala bava. Recordo el dia que el nen del quart et va venir a vendre una caixa de galetes, per recaptar diners per al viatge de fi de curs, et vas posar a cridar com un beneit perquè t’havia despertat de la migdiada. I eres molt brut. Molt i molt brut. Higiene zero, segurament perquè vivies sol; evidentment no t’agradava la dutxa, i encara menys treure la pols. He suportat la pudor aguantant-me la respiració en el tros de replà que hem compartit fins el dia d’ahir, i reconec que vaig posar la planta aromàtica per dissimular la mala olor que emanava de casa teva. Verge Santa! quina flaire més desagradable. Alguns deien que tenies aquella malaltia, aquella síndrome dels “diumenges” o alguna cosa així. Ostres noi, tenies merda per parar un tren, em fremia en veure la quantitat de llaunes i cuques que es passejaven per l’entrada de casa teva quan obries i tancaves la porta d’una revolada. I per si ho vols saber, les cuques també venien a visitar-me, ni elles volien viure amb tu! Sempre m’havies semblat una persona indolent, un desgraciat, esquerp i malcarat. Com si tota la teva vida haguessis estat un home gran repentinat amb una espècie d'oli de cacauet. Perdona Antònio, no tinc més paraules per a tu. Sort per allà on vagis. A veure si els de la brigada municipal passen per casa teva. T'asseguro que l'escala no serà la mateixa sense tu.
(entra algú)
-Perdoni, ens l’hem d’endur
-Sí, un moment que reso l’últim parenostre
03.2009
miércoles, 10 de marzo de 2010
martes, 9 de marzo de 2010
RPV 120 - EL POETA POBRE

Clarobscur a les golfes
du tatuat el matalàs
ideleble sota la roba rànsia
indolor somort que l'apaga.
intueix el jorn que naix
escopint titlles gòtiques
per contrades de besllum.
sorgeixen resos d'oració poètica
un vers i una estrofa, i un vers i una estrofa
com l'esma d'un remolí
emmudeix al fons la veu d'un decasíl.lab
ocult ja dins el cercle de l'oblit
delirant romàntics i insegurs
pells de morts en altres llengües
retalls en llatí que cusen les flegmes
a remolc d' una cita en aremeu
en un oasi portuari on s'alcen les veles
intuint perfums de pergamí tendre
ensordeix un foll Shakespeare
imcomptable estona sense temps,
i de peu camina per conegudes llambordes
fou drapaire amb sang de poeta
erudit vestit de febre tifoide
tanca el ulls i un jove Baudelaire
el traeix amb la mort de maleït
i els mots cremaran dins una fossa.
Carl Spitzweg (1808 - 1885) va ser un pintor romàntic alemany i poeta. El seu pare el va fer estudiar per ser farmacèutic. Va obtenir el seu títol a la Universitat de Munic, però mentre es recuperava d'una malaltia també es va dedicar a la pintura. Spitzweg va ser autodidacta com a artista, i va començar copiant les obres dels mestres flamencs.
Us proposo una de les seves obres: "El poeta pobre", pintada per l'autor l'any 1839.
viernes, 5 de marzo de 2010
dibuixets busquen versets (secció RnBonet)
Dibuix de RnBonetSol, com l’udol d’un llop dins un embut
medita auster un nòmada
d’arrels berbers
es diu Kabdul
i du no més que el vestit i un pal
caminant errant de nord a sud;
quan les flames del migdia
el banyen de suor, resa a deshores
si la set el mareja de valent, dorm a destemps
la barba són els anys
els peus el lloc d’enlloc
i la solitud un buit ple de sorra
medita auster un nòmada
d’arrels berbers
es diu Kabdul
i du no més que el vestit i un pal
caminant errant de nord a sud;
quan les flames del migdia
el banyen de suor, resa a deshores
si la set el mareja de valent, dorm a destemps
la barba són els anys
els peus el lloc d’enlloc
i la solitud un buit ple de sorra
Sol, com l’udol d’un llop dins un embut
.........................
Suscribirse a:
Entradas (Atom)


















Sensualidad









