jueves, 18 de noviembre de 2010

tonterías de un imbécil

Una vez, un soplo de aire que se estremece por debajo de la ventana cuando el día es de noche y nuves claro que la noche también es un ciclo de un día me siento absorto por un ruído que digo un ruido más que un ruido como un sonido de alguien como una voz de mujer como de mujer desnuda que se acerca lentamente para tocarme así sueño en unos pechos en unas nalgas en una boca que susurra sólo me susurra y es de lejos lluvia se está mojando el suelo y el coche quedará más limpio y la mañana será más fría y me siento sólo y sueño en mujeres de aire o un aire de mujer da igual y voy a la cocina y unto una tostada con mermelada caducada y abro una cerveza con un dedo me siento poderoso aún sólo siento más soplos de todas las ventana de debajo las puerta y presiento mujeres muchas más de una por debajo menos de tres por encima me agobia la muchedumbre y los espacios llenos de gente y me siento afortunado solo y placentero

martes, 16 de noviembre de 2010

RPV 149

Decadència

-shhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh
que comença la funció- Es rumoreja.
-Senyores i senyors l’arlequí[ííííí] Se[eeeee]ra[aaaaa]fí[ííííí]!-
-Fa por mama- Diu la nena de les trenes.
-Està trist- Diu la mare de la nena.
-Per què ha d’estar trist?- Diu la tieta.
-Està begut- Diu el pare.
La pintura li aixeca el somriure
enaltint una mirada trista
els quadres esborrats
els claus rovellats,
fent-lo més de cauxo que d’alzina;
i només crida, crida com un boig.
-Uuuuuu, fora, uuuuu-Diu una onada de nens.

-Goita mama, no és l’Arlequí Serafí?- Diu la nena de les trenes.
-El del circ?- Diu la mare.
-Per què hauria de ser el del circ?- Diu la tieta.
-Aquí es queda!-Diu el pare.
I l’ajuda, suaument,
a caure dins les escombraries.

martes, 26 de octubre de 2010

El lila és un color fred Il.RnBonet

A l’obrir-lo la vaig veure com l’últim dia
Amb Pell de ceràmica
Recoberta de pols fina, com de teranyina
Nua i eternament dormida
Rodolant pels records, vaig vomitar
Extasiat de dolor
N’era un, un 31 d’octubre, de gom a gom
De morts, de vius i flors seccionades
Consol de molts, pecat de burros
M’intuïa la migranya, dues com ella?
Vaig marxar de seguida

martes, 19 de octubre de 2010

Per fi un bonet amb aires masculins!

Per fi! Un home!

Oh, home, un home, un gairebé únic home!!!
[Bonet, què t’ha passat?]
De tots els dibuixets, que busquen versets
Em quedo amb aquest!
Que per què?
Doncs pel xassís, l’eina i el color
Pel posat, la tauleta i el que sembla un cinturó
Pel teixit contràctil del cos
Que dibuixa el que amaga un gran cor
Bondat, generositat i tot un mar de virilitat
Oh, home, un home!, un gairebé únic home!!!
Un Adan! aquí una Eva!
[Bonet, algun truquet per fer-lo de carn?]
Si algú un dia va multiplicar peixos sense esquers,
Fes-ne alguns [homes d'aquests, no de peixos]per la propera trobada i en farem una rifa ben apanyada!

-dones relataires, allau de correus pel Bonet,
es veu
que en sap fer de veritat, de cap a peus!-

Nou RPV numero nysnystruacincguilato


Buf, rebuf

Fa fred, un fred calent, com d’olor de fum
Recorda al dolç del panellet i a la calenta castanya
Així, en un ventall d’ocres i marrons secs
es gronxen juganeres les fulles enriolades
cantant esvalotades al patí de l’escola:

“Oh, la la
quin sanglot d’aires,
d’anar i venir de vents
sotracs, remolcs i revifades.

Que serà, serà
alegria que vola
dansa del plataner
lleu revolta, solta.”

viernes, 15 de octubre de 2010


Fotografia d'Eva Guasch

Objectes

Diga’m què veus?

-un conill, el de playboy.-

complex d’èdip i alguna reminiscència rural, de ben segur (anota)

han netejat el carrer o acaba de ploure?

- és diumenge al matí, els bars fan una olor descafeinada de nicotina, el terra encara resulta enganxifós i els banys fan ferum a lleixiu, mentre m'escouen els ulls me l’escuro amb algun renec, torno a la barra humitejada, per un drap més aviat brut-.

(anota: “viciós, probablement problemes amb l’alcohol”)

Cap a on va?

-qui?-

ella, la de les sabates?

-ah, no sé.-

Què sents?

-no m’agraden les ciutats, fumigaria a tots els coloms, gats i gossos.-

Tendència a la violència, fòbia als espais obert i a les multituds, anota amb lletra de metge.-

bla, bla…


Està bé per avui, dijous que ve a la mateixa hora?


(han passat quaranta-cinc minuts, que si vol aigua diu, no gràcies i pensa que paga per seixanta minuts).

___________________________________

Humitats

És carrer de ciutat

la sola és de plàstic i fa olor a florit

sempre que du aquestes sabates

s’ha de rentar els peus per la nit

però ningú l’olora ni veu la negror dels dits

________

rodament de cap

allà a baix tot sembla lluny cap amunt

i té vertigen

un asfalt rodat,fumeta de claveguera

-neoyorquins!!!-Crida amb deliri, mirant estràbic

un boig més


viernes, 8 de octubre de 2010

mireu què m'ha dit el meu amic Bunet!!!


Ramon ha escrit
Qüestion:
¿És la foto perfilaire
després del bonaire-
no sabem si affairei si fou,
molt d'aire-
dels ossos mostraires
allà el viatjaire
per monts i vallaires
prop del fronteraire...?
Recolzada al caire
d'aquest finestraire
sempre somrisaire
i amb la cuixa a l'aire...

record bonetaire!!!

PS. Potser totes les rimes amb '-aire' no siguen 'excessivament correctes' -políticament, em bufa la gamba!- però aviat seran al Fabra. No?????

jueves, 7 de octubre de 2010

Rastres

estripa la gana amb carbonet de paper
una cel.lulosa feta de sutge
que regalima si no és amb ploma,
ploma o el càlam d’aquell viatge a Alexandria

fes-te de porpra, egipci, foc i amb filosofia de traductor
parla grec, amb signes o torna't sobtadament mut
a vegades és millor no dir res, diuen,

escorcolla la matèria grisa
O(ohhhhh) no, tu esculls

viernes, 1 de octubre de 2010


Il.lustració: Primavera d'hivern de RnBonet

És dissabte i baixa el teló

Subtilment, com de ziga zaga, lleu, dèbil, esmunyedissa
Jeu, tímida, nena juganera
el terra és fred, la pell calenta, les natges arrissades i el pèl en dansa

per la finestra, s’abaixa la tarda fent tint d’ocres
esculpint una primavera d’hivern caduca de verds

ell la mira sense desig, repetint, una rere l’altra, mirades foragitades
esberlant els solcs del temps amb impaciència

per l’est s’agita la nit, refredant les parets nues
s’aixeca insegura amb esperit de fulla seca

amb veu cremada, no sentim el què l’hi diu, tampoc veiem on van
sense cap llum encesa, l’espessa negror se’ls engoleix

jueves, 23 de septiembre de 2010

Fotografia de RnBonet


El que més s'assembla a un títol: dins un forat


-SÓC AQUÍ DINS!!!!-


Provablement vulgui sortir, va pensar

A fora l’aire era tranquil i el terra quiet

Va continuar caminant, allunyant-se, cada vegada més lluny.

Llavors, comptant pedres i pensaments, se’n va oblidar


Hi feia fred, molt fred, volia sortir, sentia fòbia

No sabia com havia entrat, tampoc com sortir

Ostres, per què marxa? -EI, SÓC AQUÍ DINS, EIIII, TUUUU-.


I ell es va fer petit, petit i més petit


L’altre, allà dins, es va quedar sense veu

lunes, 6 de septiembre de 2010

autobiografia sense fotografia

  1. M’heu sentit mai a dir.....

    (pregunta)Que les patates tallades a daus i barrejades amb verds, un d’ells d’oliva, i taronja, no m’agraden?
    (resposta)Vaig vomitar-ne un plat sencer el dia que vaig conèixer uns ex's sogres

    Que el meu color preferit és algun en concret? Mentida, us vaig dir una mentida

    Que mai més ho faria? Podria ser que fos després de beure’n més d’una, provablement, tampoc passa res si no és així, oi?

    Que sóc bona en alguna cosa? Ni falta fa intentar-ho, aquestes alçades sóc el que sóc, eh! i els meus esforços m’ha costat, faig el que puc, diuen que així no estàs obligat a més

    I fins aquí

    ja no sé si sóc poeta o si ho he estat alguna vegada crec que no i si he dit que sóc poeta matiso m’agrada escriure suposo que renglons curts plens dels meus significats però tan meus que a vegades em rellegeixo i he de buscar el moment per retrobar-los si no em ve de gust l’entonació no detallo els punts d’accentuació i si em fa mandra posar el dit sobre el “bloq mayús” ho escric tot en minúscula em dóna la sensació que es com si ho digués de tu a tu la lletra capital m’atabala
    vaig somiar que tenia el dit polze decapitat i buit no tenia ós el subjectava amb força pensant que es quedaria enganxat.


    l'altre jo hagués dit això així , i cito textualment:

    "dit, tallat, mutilat, esbiaixat i crec que mal seccionat
    interpreto i és estrany
    no m’he rumiat el
    dit
    ni he pensat en una mà sencera
    tot i així el subconscient m’ha fet subjectar-lo
    em tambalejava el pedaç
    "


    d’això així no se’n pot dir ser poeta

    i ja veus que en deus haver tret de tot
    un absolutament
    RES

lunes, 23 de agosto de 2010

bona senyal!

Escurar els ossos

Si es pogués assenyalar un pensament,
una idea, una sensació,
duríem més mans a sota la roba,
peus amb deu dits
i ulls trifàsics amb falanges, carn i ungles.

Ceba, de capes!- dic.
Pluja, d’aigua es b[v]eu
Temps com ordits encreuats


Llepa i queixala


lunes, 2 de agosto de 2010


Forjarem instants,
Fent de la calor blocs de gel
Amb les cames, els ulls i la ment
D’il.lusions, agulles immòbils d’un temps
Per així palpar-lo i endur-me’l a la meva motxilla


Bones vacances!!!
tornaré amb molt a dir

martes, 20 de julio de 2010



Il·lustració per al relat La loca, de Pedro Gimeno
d'Ester Vall http://esterke.blogspot.com/

aquí la meva versió dels fets, a Gràcia

“La loca”, vida d’un barri

Té els setanta i tants, o be uns vuitanta o a tocar els cent
peregrina quan gemeguen i emmudeixen les rates
du pintades les corbes a la pell i les arrugues a la roba
i porta les sabates enllustrades d’un taló mutilat pel sabater

-Pites pites!- Els coloms xarrupen el pà moll,
parrupegen a destemps i la mirem amb el bec afamat
d’altres estones es fuma el capvespre amb paper fi
equilibrant les fustes d’un banc anònim, avorrit i palplantat.

Es deslliga els passadors i s’esquitxa canosa quan fa vent,
per les carícies de la pluja, l’asfíxia de l’estiu i el fred humit de la ciutat
comptant les llambordes de la places,,els vianants i viaranys de les parets
de dreta a esquerra els dies parells il.luminats per la farmàcia

És més la història del barri que una de pròpia
sempre ha estat vella i els anys l’escanyen a les cicatrius veïnals
té nom: “la loca” perquè divaga sobre res en concret
i un tot alhora

I així és un dia rere any, gairebé dècades
cantonades, escales, voreres, pujades, portals, semàfors
s’esmuny amb el gris ciutat i la vida latent d’un barri
a diari, gairebé obsessió, de les dotze de l’astrolabi de la plaça del sol

Si la pedra és farcida de fulles grogues i seques, és tardor
de veres és primavera quan gairebé sempre està molla
no sempre, a vegades és hivern i l’aigua s’arrapa glaçada
i els estiu l’hora sembla d’ agulles de carn i òs, tota suada

Un petonàs ben fort Ester!!!
2 per 3

D’una tirada, sense pensar-t’ho
Diga’m qui t’ha dut l’infern
Perquè renegues de qui ets
I enfonses l’ànima en una fossa, comú, potser?

Que el món rodola en un absurd franc i existent
I tu, dempeus, vomites síndromes receptades
Vius absort, somort, com un idiota
Sense demanar si algú té més gana que tu

L’eix del teu ésser, un bonic melic sense sortir
Un got vessant després d’una gota escopida
L’espasa que t’imposes davant una paret
Els quatre dies que gastes com entrades gratuïtes

Fes, fes, fes-te un món rocallós, empedrat
D’ambient desèrtic i corones d’espines
Un flagel·lar-se amb un cactus
Tranquil, no n’hi ha una altra, només una

Per aquells que podrien intentar-ho però prefereixen gastar tota l’empenta que tenen per caminar com els crancs

No preferiries un 3 per 1?

jueves, 8 de julio de 2010


Il.lustració de RnBonet

Nuesa camaleònica a 40º, sota l'ombra i sense vent

Escanya’m amb tendència inefable
amb dits prims i mans forjades
seu davant meu
pedaços de pells...
a l’era, com poma, els melucs
blau de gel just a l’entrecuix
vermell, encenall d’inferns
i el lilòs innocent, tal vegada el més calent
la línia es perd, no veig per on,
Oh, déu meu, on és la mà dreta?
i em perdo per una via més estreta
Oh, déu meu, on és la meva mà dreta?
insolació, calor......
i no ets més que un oasi, nu però,
dins la meva imaginació.

miércoles, 30 de junio de 2010

MELOREPTE 110: Eu Sei Que Vou Te Amar


l'Estartit

Inesgotable, encara

T’excavo suau
per endur-me la teva sorra esmicolada
esgarrapant el teu record amb les ungles ensagnades;
et sento dissonant al ball ve
desalineant la melodia,
desafines o em desafies?
jo, t’estimo.

T’indignes febril, amb un puny a cada mà
per estroncar el silenci
simulant un mai més amb els ulls ofegats;
sé que m’escoltes a dalt la teulada
per això t’udolo amb un cant nocturn,
tornaràs o vindràs demà?
sé, que encara m’estimes.

Ferides que cicatritzen amb l'absència;
marees en baixamar, mar salada, encara.


viernes, 11 de junio de 2010

per la mama més maca!!!

Línia alba

S’enfila suaument pel tul de pell
filigrana beix trencat, subtil de tacte
perfilant l’esqueix delicat del ventre.

Crepuscle que punteja l’arqueig
còmplice d’un equinocci de dia i un solstici de nit
antull al·legòric de bellesa exquisida.

La mare el sent néixer, el petit neix sentint-la.


per la meva laureta i el meu "nebot" Èric!

jueves, 10 de junio de 2010

REPTE VISUAL 130: LA SARGANTAIN

Pintura de Ramon Casas

Bruta cobdícia,d’aquí la conxorxa

gata, gateta, sospira’m un miau
quan quieta em mires amb zel
pertorbant-me amb càstigs dolorosos
i blasfèmies ordinàries
lliga’m la ment amb l’entrecuix
dominant el pinzell masturbador
fent cercles pornogràfics sobre els pits
després de xuclar-ne tot el nèctar
diga’m que ets la meva meuca,
incandescent i d’ocre inflamable
fem dictats orals en sànscrit
com veus de titelles escorredisses i obedients
il•lustrant udols d’un mantra
disfressant d’inferns tots els eufemismes existents
així, amb perversió estàtica
farem cridar l’ànima del llenç encara humit.

martes, 8 de junio de 2010

“Panxa plena, home content”

Tinc gana i quan tinc gana tinc mala llet. Després de donar un parell de voltes ben donades per la ciutat, ens hem adonat que de Fira res de res, que no hi ha ni espectacles, ni places amb batibull de gent, tret d’alguns pares passejant els seus fills i algun avi amb el diari.
- Bon dia, sap on és la Fira?- li pregunto a una senyora; respon amb la mirada un no rotund i ens diu que va ser fa dues setmanes.
A l’Irene la conec de fa poc, però està clar que era la responsable de donar un cop d’ull al calendari de festes del Bages.
- No passa res!- diu, tot i que jo penso que sí que passa, que ens haguéssim pogut estalviar uns quants quilòmetres i a hores d’ara podríem estar davant d’una paella d’arròs negre amb les onades com a fil musical. Però no, estem a Manresa i d’arròs amb onades no crec que n’hi hagi.
Aparquem al carrer Guimerà, sembla cèntric i és ple de botigues tancades. Ella passeja, jo busco un lloc per menjar. Baixem per un passeig, llegeixo les lletres d’un edifici que hi diu Teatre Conservatori i just al costat sembla haver-hi un restaurant. Travessem el carrer, ella mira l’estructura de l’edifici, jo llegeixo la carta.
L’Irene té un tic pronunciat que al principi em semblava sensual, a dia d’avui em comença a molestar: es rasca l’orella mentre fa l’ullet.
- Entrem!- dic després de fer una lectura en vertical. Pugem unes escales, un cambrer ens rep allargant-nos la carta.
Em decideixo per un empedrat bagenc i de segon un bacallà a la manresana, ja que sóc aquí menjaré gastronomia autòctona. Ella m’ha dit que demanava un no sé què, la veritat, ha fet dues vegades el gest de l’orella i l’ull i m’ha distret de tot plegat. El cambrer ens aconsella un picapoll, ella torna a fer el seu gest particular i remuga “hagués preferit un vi negre.”
Em porten el primer i desconnecto del tot, d’ella vull dir. L’empedrat és molt bó i m’entretinc analitzant els ingredients.
L’Irene em parla de passar uns dies a la muntanya i no m’agrada la muntanya! Em faig el boig escurant el plat amb una llesca de pa. Ella treu un calendari. Què fa amb un calendari?
- Hem de quedar per les vacances- diu. Somric subtilment, només em faltaria haver de coincidir amb aquesta lloca.
Oh, el segon! Quin bacallà i quines patates!, no hagués dit mai que per aquí es mengés aquest bacallà tan bo. M’omplo vàries vegades la copa de vi, en una d’elles veig que em fa mala cara i s’omple la copa ella mateixa.
Per les postres ja estic una mica marejat, pel vi suposo, i decideixo evadir-me d’ella i dels seus tics. Demanem el compte i divideixo en veu alta, ella em fa la mateixa mirada ofesa d’abans.

Condueixo a ralentí i esbufego tot dient que el bacallà estava per xarrupar-se els dits.
Fotografia de RnBonet

De títol llarg: Pica pica sobre gel
d’ampolla, menta, escarola i tija
laberint il·lusori de passions


Era pedra gebrada, com de cor espès de nata agre
amb beguda orfe de gust i incolora,
que no és transparent, més aviat opaca i trista, així, amb tacte fred.
Era l’inici, quan l’Eden ja no hi era i els homes vestien de cuir,
d’instints diria jo.
El conte explica que fou un senyor, el senyor Martí, un Sant que duia un Arc,
i de tots n’escollí un de vellut, fresc, lliç, sedós, arrugat, calent, mullat, viscós, suau i en vestí les voreres per fer-ne racons.
Volia engalanar el món sencer i embarcà llavors el seu verd dins una barca on hi havia una mica de cada. El capità Noè, que tenia sang de pirata i una brúixula, preveia dies de sol i en volia espargir una a cada port. Plogué de valent com de diluvi mal entès. El que aparentava ser un teixit d’ampolla, menta, escarola i tija, amb la pluja s’excitava de valent, enamorava amb l'olor de fertilitat que es desprenia del seu sexe. Així deixà prenyades moltes dones, tantes foren que la terra, que encara no era rodona, es convertí en un laberint.

Diuen que il·lusori de passions.

Amb tot això es diu que...quan algú creu ser sobre el gel, dempeus immòbils, gairebé covards, si mira l’horitzó veu aquest infinit fet de punts de vellut, frescos, llisos, sedosos, calents, xops, viscosos i suaus, i no se sap com, ni sé si és del tot cert, la resta es converteix en ombra (?¿).

No hi ha, però, res que ho corrobori.
Encara que...és el color de l'Esperança, oi?

jueves, 27 de mayo de 2010

vols compartir la meva primavera?



L’ampit té gust de clorofil•la,

i de tu;
de dia, el sol m’escalfa
de nit, l’aire nocturn em bressola.

Neix fragància de cada brot
Aquells que a punt d’obrir-se mesures les puntes
-són quatre, les veus?-,
s’intueix el color, és viu i de pell suau.

M’empenys la terra amb rastres de pluja just al beure’m tota l’aigua;
I amb mirada d’elegant jardiner
em dibuixes al rostre la flor més bonica.

Canta’m fluix amb les puntes dels dits
i llança el teu alè sobre les meves fulles
m’obriré expectant de violeta i groc,
arrelant-te als deliris de la meva primavera.

martes, 11 de mayo de 2010

"per Celaya i Alberti" aportació de l'amic Bonet!

Sonet de Rafael Alberti

jueves, 6 de mayo de 2010

RPV 126 (no he arribat a temps...)

Dona de braços creuats de Picasso

Reencarnació

Tul diàfan de l’esperit
Que sense preàmbuls cala de fred
Intens, auster, d’olor marcit i sospirs de pedra.

Cotó somort calat als ossos
Arrugues als colzes, a la falda, l’entrecuix
el seny abatut i fràgil com el cristall.

-Ramon, amor, per què em deixes sola?

El silenci estreny l’habitació
Àrid i amb pes de plom

Viuda d’amor, amant del dolor.

lunes, 3 de mayo de 2010


pintura d'Ester Valls

La filla del faroner

Si em sents serà com la cançó d’un grill
Duré un pedaç de lluna tapant-me els ulls
I un jorn de nit per fer-me somni

Si et sento seràs com l’udol d’un llop
Duràs un desig de son enfosquint-te el dia
I un petó salat per cobrir-me els llavis

El nostre so es farà miques per les teulades d’aigua
Quan s’apagui l’eterna llum
I siguem fets només d’ombra

Les hores ens fondran en un cabal de presagis

Nota per l'Ester:
De nou entre línies!
He triat unes estrofes, una història gairebé breu de dos amants.
Provablement no és la que t’imaginaves quan traçaves el blanc dels seus ulls o el groc pàl•lid de la lluna. Però és un estrip del meu cap al veure aquesta obra!

A la propera vinc a veure’t!

Una abraçada!

jueves, 29 de abril de 2010

"El seu món, el -món de Celaya-"

"Gabriel era industrial i poeta. Jo sóc enginyer industrial i guionista. Tots dos som esquerrans, també. Al seu poema "Autobiografía" hi ha alguna cosa que m'enganxa fins a la mèdul.la i em toca l'esòfag. I crec que és perquè en aqeull poema va crear el seu món. El seu món, el "món de Celaya". No hi ha res que m'atragui més que la gent que crea mons."

Fragment del llibre El món groc d'Albert Espinosa

Autobiografía

No cojas la cuchara con la mano izquierda.
No pongas los codos en la mesa.
Dobla bien la servilleta.
Eso, para empezar.

Extraiga la raíz cuadrada de tres mil trescientos trece.
¿Dónde está Tanganika? ¿Qué año nació Cervantes?
Le pondré un cero en conducta si habla con su compañero.
Eso, para seguir.

¿Le parece a usted correcto que un ingeniero haga versos?
La cultura es un adorno y el negocio es el negocio.
Si sigues con esa chica te cerraremos las puertas.
Eso, para vivir.

No seas tan loco. Sé educado. Sé correcto.
No bebas. No fumes. No tosas. No respires.
¡Ay, sí, no respirar! Dar el no a todos los nos.
Y descansar: morir.

DEBO SER ALGO TONTO

DEBO ser algo tonto
porque a veces me ocurre que me pongo a hablar solo,
y digo cosas locas,
digo nombres bonitos de muchachas y barcos
o títulos de libros que nadie ha escrito nunca.
Debo ser algo tonto.

Babeo, grito y lloro.
Los verbos absolutos me llenan de ternura
y esas vocales sueltas, inútiles, redondas,
que vuelan para nada,
me elevan boquiabierto hacia no sé qué gozos.
Soy feliz y, por eso, también un poco tonto.



Emoción
SensualidadGabriel Celaya





lunes, 26 de abril de 2010

Òscar a la millor interpretació: LOS GIRASOLES CIEGOS




Qui no s'ho passa bé
és perquè no vol!

Més endavant les fotos dels Òscars!

sábado, 24 de abril de 2010

Repte "Clàssic" CDXX: El Repte Absurd

Teories del ser
Porta els cabells retallats amb les tisores de la cuina, agafa piles de llibres de la biblioteca que no es llegirà i deambula amb un cotxe de difunts per les fires de la comarca del Bages, que va comprar amb la venta d’un hort de Cabrianes. Té una casa immensa de pedra amb vistes al riu Llobregat, en un balcó hi té caps de nina i a l’altre una mà de plàstic que agafa una rosa rosa.
Ha nascut fa unes hores, la cobreix un llençol blau i dorm plàcidament. La troba lletja i arrugada. No ha donat ni un petó a la seva mare, ha fet una marranada cridant com un beneït per l’hospital i s’ha guanyat una setmana sense televisió. Pel matí no voldrà anar a l’escola, no es menjarà l’esmorzar, farà un drama per dinar i vomitarà per sobre del sofà tot el sopar. Ha estripat tots els contes nous de l’Abril i vol anar a viure a casa dels seus avis.
Ella és jove encara. Va aixecar-se d’una cadira de rodes fa poc i creu que ha de viure la vida com si fos l’única persona que la viu. És impertinent, malcarada i es vol dedicar a explicar contes als nens. Es muda de bruixa i fa por a la quitxalla, els pica amb l’escombra amb ràbia quan intueix que ja no l’escolten, els ha transmès por i desconfiança amb un llop disfressat de caputxeta. No la trucarant més, però continua repartint el seu DVD promocional.
Vanitosa, passeja la cua, bruta i plena de puces. Ha sigut mare un parell de vegades i va tardar unes setmanes a tenir el ventre pla. Té molta cura dels bigotis i procura fer-se la pedicura quan troba alguna barana de ferro.
És la mare d’un conegut jugador de basket, és viuda i sempre va amb el seu fill. Porta roba blanca, sabates blanques, complements blancs, es fa tractaments blanquejadors dentals de tres-cents euros i canviaria el color carn de la seva pell pel blanc. De jove tenia el cabell fosc i a l’estiu passejava amb un paraigües gegant per la ciutat de Rosario.
Amb gairebé els quaranta té els mateixos pensaments de quan en tenia trenta, vint i deu. L’acaba de deixar la seva parell de dos anys i no entén perquè. Diu que és actor, ara no té ningú que el mantigui i omple el currículum de classes de malabars, teatre al carrer i alguna representació a l’any que fa l’esbart de la ciutat. S’ha canviat de pis i la seva mare li ha anticipat l’herència amb un cotxe de segona mà. Ara està fent gira amb una companyia que va per les escoles, fa de pallasso però no s’acaba de fer amb el paper.
Sempre té depressió, és jove, no molt guapo però simpàtic i bona persona. Creu que per ser algú ha d’estar amb algú. Va conèixer a una noia per internet, té vint-i-vuit any, és de Romania, no té feina i una criatura de dos anys. La segona setmana ja feia de pare i tenia la nevera plena. No ha follat amb ella, vol anar a poc a poc, en uns dies li comentarà de preparar una habitació que té buida per la nena i d’anar a comprar un armari més gran.
Ser una part de l’arc semicricular de la Corona Boreal la fa sentir petita, somia en ser una gegant vermella, però si tingués un paper com la del Nord es donaria per satisfeta. Se’n riu d’Andròmeda i Àries per enveja, eixampla el seu diàmetre contenint la respiració i fa trampes amb l’òrbita per tenir més llum.

viernes, 23 de abril de 2010

RPV 125

bes de roba, cos d’argila,

és pretèrit volcànic el que s’arramba
l’eteri aiguat que cobreix el magma
àncora flotant, vaixell valent

és moviment la pau que es respira
del ball estàtic que sembla vent
mans de suro, peus d’argent

és l’assaig de l’aigua que oneja
fent d’aire l’oxigen dissolt
cos de ploma, terra en pols

és el bes de la roba
l’aixopluc d’un cos d’argila

R iu, aigua, tot el que mulla
O lor dels racons, del sól, fins i tot dels fems
S ilenci germinat de sorolls, notes i crits
A trapats als segons seguim laberints plens d’aire

Perquè necessita aigua i fa olor dolça, rànsia amb els dies com el moscatell en got petit i, de tant en tant, al regalar-la se’n senten paraules i algunes resten atrapades en jardins, avui però entre laberints de paper

FELIÇ SANT JORDI!

viernes, 16 de abril de 2010

Et dedico un vers si endevines qui l'ha fet!

És de dia i no ho dic jo

A la vora del verd fulla tendra s’esmicola l’enyor fet vers blanc
Nua, camino, erosionant el crit tèrbol d'algú que té set
Com l’esmunyedís rierol encetat per primavera
El res de cop és tot, és l’aire que l’omple
I s’irisa un jorn encapritxat, fent morè el sucre de la pell

La terra es mareja i jo dempeus no caic, com d’idiota és la vida!

jueves, 15 de abril de 2010

Cardiff





un equip parell, dues catalanes
amb ganes, perquè no dir-ho
i allà, amb les públiques a la mà !

martes, 13 de abril de 2010

perquè tots ens hi hem trobat, i resulta divertit!

EL AMOR ES EL INFIERNO: un libro de historietas de Matt Groening




lunes, 12 de abril de 2010

ULLDETER 2010 (CINC DONES I UN DESTÍ)

Així s’arrancava el motor, quatre dones com cal i un fi (perdoneu, rectifico, i un destí) la cinquena , sense discòrdia, fou recollida al primer punt de control.

Plans A’s i B’s i C’s, de tots els colors: dormir al ras fou una opció descartada per majoria absolta, com algunes altres opcions com el càmping i flipades vàries (meves, ho reconec).
Que què Olga? (dic amb un to orfe d’esperit)
-jejeje!Ja ens comencem a conèixer !Si si, la cara era justament aquesta!jejeje!
Aviam, posem una balança, i no la de justícia sino la de sospesar, com qui pesa grams, doncs aixonses.
Eh, i la resta?
-Ok amb l'Olga. Esperem a veure que passa i llavors decidim.
-Wanda, wanda, wanda que fuerte me parece!!!!
-XXX (no trobo el que va dir la Laura, no vas dir res?)
(fem un salt al temps)
Jo dic:
-Oros!
I la Laura, què ha de dir la Laura:
Doncs que “oros” no.
I jo insisteixo:
-1 m. pl. [LC] [JE] Coll de les cartes de jugar que duu dibuixades monedes d’or.

Per cert, afegeix la Marta:
-Molt bé Raquel!!!! Això són com a mínim 20 punts!
I aquí va la meva (ja no hi pensava):
asilar
conjugació
[de asil]
v tr 1 Donar asil. Aquell país es va oferir a asilar-los.
2 Recollir (els desvalguts) en un establiment de beneficència. Ara que ha començat el fred, han asilat els rodamons en dependències de l'ajuntament.

Així que ja ho veieu, em sembla que la Raquel i jo mateixa som les guanyadores morals de la partida, ja, ja!!!

I la Rusor, rusorrrrrrrrr què dius tu?
-Que són les tres i encara no has dormit?
Interromp la Laura dient:
-CALLEU!

Totes es posen d’acord i diuen (això va ser abans, un atac directe contra la integritat d’un membre de l’equip), cita més que textual:
-Ets la nova, no hi ha cervesa per tu!

Decidit per unanimitat:
-Anem cap a l’altre coll!

La Marta diu:
-Jo també m'ho vaig passar molt bé i tinc ganes de repetir-ho, però millor sense neu perquè així no cal portar tantes coses ni patir per la integritat física d'una mateixa.

I la resta com unes pasqües, tot i que encara no hem rebut resposta de l’Espill, on ets?

NOTA: El comitèorganitzadorsortidaulldeter es troba en aquest moment inactiu fins a la fosa de neu total, o parcial, del terreny, sense riscs d’allaus, ni ventades extremadament perilloses.

NOTA 2:Conclusió via e-mail, després d’altres premisses a tenir en compte: volem homes valents!!!!!!!!!!

NOTA 3: s’ha prescindit de les fotografies comprometedores.

S'HA FET ÚS DE CITES TEXTUALS D'ALGUNS CORREUS ELECTRÒNICS, S'HA DEMANAT PERMÍS SOBRE ELS DRETS D'AUTOR, QUALSEVOL CONSULTA /i, o COMANDA PER PREPARAR ALTRES EVENTS POSIS EN CONTACTE DES D'AQUÍ MATEIX.


sábado, 10 de abril de 2010


Il.lustració de l'amic RnBonet, gràcies per aquesta platja...

[sent]
admira’m de lluny
quan m’escoli d’infinit mar
i sigui silueta per agafar amb els dits
mentre s’esllavissa la terra en pols
[xiuxiueja]
dins el jorn de la marea
em balanceja la corrent
és la humitat que em besa la pell
és la sal que m’acaricia picant
[llança]
fes-me l’ombra d’un racó
i de la resta un oasi deliciós
diürn i càlid flirteig
dessalant el timbre de la teva veu
dins l’embat d’una onada

viernes, 9 de abril de 2010

El meu col.lectiu preferit!


ESTRENA LLIBRE!!!

"Els reptes són per als valents, les il·lusions per als somiadors... Som agosarats i fem un pas endavant: publiquem un llibre amb els nostres relats.

No es un recull convencional, cada història porta un segell propi, no n’hi ha dues d’iguals, ni tan sols de semblants, són un recorregut per cada univers particular, que tan pot estremir com arrencar un somriure, però totes tenen la voluntat de remoure alguna cosa, de no deixar indiferent.

Si ens hi voleu acompanyar, farem la presentació del nostre llibre a la llibreria Àgora (Sallent), el dia 16 d’abril de 2010, a les nou del vespre."

regió7 09 d'abril de '10



En principi sóc jo i el títol m'agrada!

sábado, 27 de marzo de 2010

Quina organització!!!
Els companys d’escriptura de l’Ateneu del curs ’97 “Els crancs” van fer un homenatge (tan acurat, genial, sincer, punyent, simpàtic, alegre, etc) al seu company Toni, un munt de sensacions que es respiraven a la volta i gira de cada paraula llegida.
Un plaer haver compartit amb tots ells la tarda d’ahir, companys de Relats en Català (La Montse, en Ferran, l’Empar i la Mercè), família i amics!!


Et sentíem allà, amic, tal i com va dir la Susagna.

L’heroi del dia, en Toni. Perquè era un perfecte desconegut, perquè era la primera persona que vaig conèixer a la xarxa i més que un plaer en persona, perquè tenia un bloc d’herois on el pressenties divertit i feliç, perquè em va permetre compartir i escriure-hi els meus, i em va ensenyar que cada dia hi ha quelcom que ens fa viure; deia:
“Ooooooh com mola sentir que ets viu, saber que, malgrat que al carrer està nevant, el calendari de les teves entranyes marquen el mes d'abril... repeteixo:... Oooooooh com mola sentir que ets viu !!!!”
I sobretot, sobretot, sobretot pel seu carisma seductor, extravertit i amb una gran capacitat d’estimar.

Tenia un bloc ple d’ell mateix, d’una sensibilitat especial, era com les seves paraules, o són les filles que s’assemblen al pare? Tallades a mida, com qui es fa un vestit al sastre, per explicar-nos un pedaç de narrativa, o ficció. Oi que t’agradava en Tàpies? La vida és la mar de curiosa, però tu més i em vas dir: “ va ser la curiositat la que va matar el gat... però, güeno, que tampoc passa res, que resulta que els gats tenen set vides, que a casa som més de gossos” i per això em preguntava: aquest tal Tovimo...
Com s’ho fa per tenir un heroi cada dia? Què el deu inspirar? La televisió, els llibres o la ràdio? L’escoltarà abans d’anar a dormir? RAC1, potser? Es mira tots els partits de futbol? O és més de bàsquet? Prefereix escriure de nit o de dia? Serà tan inquiet com sembla? I tan intel.ligent i sincer? Sempre fotografia les coses curioses? Amb la càmara del mòbil o amb una reflex? O les busca per la xarxa? Fa lectures en diagonal? Ha llegit mai la Lectures? Fuma? I si fuma, se li enfum arribar a casa amb mitja dotzena d’encenedors? Què prefereix, els contes del Quim Monzó o les novel.les de Jaume Cabré? O són millor els que trien al Club de lectura? Queen o Llach? O depèn de l’article de la Sàpiens? Se la llegeix sencera? Compra cada dia el diari? Li han publicat quelcom al Periódico? N’està content? Ha vist totes les pel·lícules del Woody Allen? I les del Kubrick? Quin dels dos el deu inspirar més per escriure? Serà tan endreçat com sembla? Li agrada anar de restaurant? I el bon vi? O prefereix submergir les galetes a la llet? Quin deu ser el seu truc per fer-se tan seves les paraules? Fa algun curs d’escriptura? Li publicaran algun relat? Me’n regalarà un exemplar dedicat?

Assentada en una cadira amb les cames creuades i mig somriure dibuixat t’imagino dins del sobre, amb la ràdio a l’orella escoltant una roda de premsa del Rijkaard o davant l’ordinador escrivint amb devoció.
Et guardo en un lloc privilegiat fet del bó i millor del que he viscut, perquè ets alegria quan et trobo, tot i que sempre dèiem que ens agradaven les misèries humanes per inspirar-nos, eh!
Un gran cavaller, i no de gran, sinó de gran de bó, de gran d’important, vaja... que si fos un concurs de cavallers guanyaries!
Per a mi sempre seràs un heroi, l’heroi número 366.

Cito textualment, i perdoneu que us expliqui el final del thriller:

“què collons... que són quatre dies i dos ens els hem passat lamentant el que no hem fet els altres dos... o sigui... que ens deuen quedar hores... o minuts!”



martes, 23 de marzo de 2010

Repte Poètic Visual nº 122: Charlize Theron amb Albert Einstein


Master class de càlcul

relació entre la curvatura de l'espai-temps,
quant distribució de matèria
gravetat IMMACULADA en el límit no relativista
conceptes mètrics: distància, angle i volum
IGUAL A: 2
[oh, quina constant cosmològica
qui fos Leonardo per fer-ne un estudi de mesures
i crear-ne un irreal món estàtic]
una equació a la dreta, l’altre a l’esquerra
ordinàries i derivades parcials
oh, magnífica fracció i/o conjunció
comprovació de termodinàmica
de l’element en qüestió com a font de calor
[Per dir-ho planer...
Si fos màquina de vapor, faria anar a tota la RENFE]
la dilatació adiabàtica és constant,
qui fos fricció per estudiar la tribologia,
si fos estàtica rotaria i lliscaria,
si fos dinàmica faria impuls de tots els engranatges
per dir-ho planer, l’escalfament global
emergeix fluids per totes les glàndules
cada vegada tinc més clar que VULL SER METGE

novel.la gràfica


Blankets de Craig Thompson
És una lectura de mans obertes per la diversitat de temes que s’exposen, sobretot qüestionant la fe, l’adolescència, l’abús, l’amor...Talment com una pel.lícula en b/n , unes vinyetes plenes de moviment, fredes, càlides alhora i amb un text acurat, crític i amb aromes de poesia.

“PROCÉS DE CREIXEMENT? Això no ho podia acceptar. M’havien ensenyat que la Bíblia era la paraula que provenia directament de la boca de Déu. Si havia estar modificada subtilment per generacions d’escribes i diluïda en el procés de traducció, aleshores, per a mi, la seva VERITAT quedava anul.lada. De sobte, em va aclaparar l’absurditat de què una cosa divina com la paraula de Déu quedés físicament atrapada en una forma física. La meva fe va quedar destruida.”

“Gràcies, Déu meu, per la teva creació tan perfecta amb la pell tan suau i blanca com la llum de la lluna, amb els ossos que s’intueixen, ordenats, sota la pell, el cim de la cresta ilíaca i la vall de la clavícula. Gràcies pel ritme dels seus moviments, encongint-se...estirant-se...Les seves corbes lliscant com onades entre les mantes. És teva. És perfecta. Un temple, els cabells vessant-se damunt les temples. Premut contra ella, podia sentir l’ETERNITAT: espais buits i solitaris i corrents que formaven incessants remolins.”

“Quina satisfacció, deixar la meva empremta en una superfície llisa. Traçar un mapa dels meus moviments...per provisional que sigui.”
No us perdeu...Adiós Chunchy Rice

miércoles, 17 de marzo de 2010



què dius?

què coi passa amb el teu pc?


shhshhshshshshshshshshshshshshshshshsshshs

martes, 16 de marzo de 2010

estones


SOU UN MALVAT, SENYOR GUM! d'Andy Stanton

Quina imaginació!!!
Quina anada d'olla tan fantàstica!!!

És del gomet vermell, és a dir d'entre 7 a 10 anys, però us asseguro que riureu de valent! Si en teniu l'oportunitat aneu-lo a buscar a la biblioteca!


I llegir un còmic al ritme de blues amb una història agredolça i uns dibuixos collonuts?
El Sueño de Meteor Slim de Frantz Duchazeau


domingo, 14 de marzo de 2010

va d'absurd

Qüestions preferents

M’he comptat els dits de la mà i n’hi ha deu a cadascuna. Vint dits per escriure amb el teclat, per fer burilles i rascar-me els collons. Més per tocar-me i palpar-les a elles i sobradament per aprendre a tocar la guitarra.
No sé del cert, però, com m’anirà per liar-me les cigarretes, si em veig apurat no dubtaré a usar la guillotina.

Sobre dits:
La nena dels nou dits de Núria Fabregas
“Em dic Laura. Tinc nou dits. Sempre he estat així"

DESCOBERTA:
Daniil Kharms




Un soneto
Hoy me sucedió algo extraño: de repente olvidé si primero venía el 7 o el 8. Fui con mis vecinos para conocer su opinión sobre esa secuencia. La extrañeza de ellos y la mía fueron grandes cuando, de pronto, descubrieron que ellos tampoco podían recordar cuál era el orden de esos números. Ellos se acordaban de contar 1, 2, 3, 4, 5, 6,; pero olvidaban qué número seguía. Entonces decidimos ir a la tienda más cercana, la que está en la esquina de las calles Znamenskaya y Basseinaya, para consultar ese asunto con la cajera. La cajera nos sonrió como padeciéndonos, se sacó de la boca un martillito y, moviendo su nariz con suavidad hacia adelante y atrás, nos dijo:
–En mi opinión, el siete viene después del ocho sólo si el ocho viene después del siete.
Le dimos las gracias a la cajera y contentos salimos de la tienda. Pero luego, pensando con cuidado en lo que dijo la cajera, nos pusimos tristes porque sus palabras estaban vacías de significado.
¿Qué se supone que haríamos? Fuimos al Jardín Primavera y empezamos a contar árboles, pero al llegar al seis nos deteníamos y empezábamos a discutir. Algunos opinaron que el siete era el que seguía; pero otros decían que era el ocho. Estuvimos discutiendo mucho tiempo cuando, por un golpe de suerte, un niño se cayó de una banca y se quebró las quijadas. Eso nos distrajo de nuestra discusión.
Y cada quien se fue a su casa.
12 de noviembre, 1935.

de Daniil Kharms

REPTE CLÀSSIC 416 (CDXVI): “L’ATZAR”

A Tinduf em diuen "Jorzi"

La gent reaccionava amb estranya sorpresa. Definia el mot “missioner” o “voluntari” disconforme per la connotació religiosa , sobrevalorada i pretensiosa que se’n desprenia. Era una decisió però de cap manera un elogi, no volia salvar el món seria una opció massa pedant. L’egoisme occidental és defecte de fàbrica i jo, com la resta, vull ser feliç. El meu pare sempre deia que hem d’aprendre a cultivar el que volem ser, no el que volem tenir. Amb el temps va créixer dins meu una devoció a la diversitat i la millor manera de ser de llocs diferents és l’intercanvi.
Probablement es va desencadenar sense més. Feia cua per entrar a la discoteca i davant nostre hi teníem dos nois de la meva edat, potser més grans, que es parlaven amb una llengua africana, la vaig reconèixer per la sonoritat fonètica. A prop del local, on tocàvem amb el grup, hi havia un restaurant argelí on anàvem a buscar makroudes i omplíem un termo amb té de menta que barrejàvem amb anís.
Miraven l’edifici i vaig pensar que era la primera vegada que venien. La cua avançava amb compta gotes, fins que van deixar entrar una bona tanda de gent aturant als dos nois amb un gest imperatiu d’un dels vigilants.

-No portes la roba adient-

Me’l vaig mirar de dalt a baix i anava vestit com jo, amb una camisa blanca i uns texans. Vaig parar atenció amb expressió de mans creuades.

-Tots van així- Va dir amb bon accent un dels nois.
-Però es que tampoc portes el pentinat adient, i tu tampoc, cap dels dos. Per favor, sortiu de la cua que hi ha gent esperant.-

Van esquivar la gent per la dreta ignorant una rèplica més argumentada i lícita. Mentre la resta donava la seva opinió en veu alta mirant-se’ls de reüll, em vaig indignar amb serenitat i sense badar boca. Als pocs minuts vaig marxar darrere seu acomiadant-me amb una falsa excusa. Havien caminat un bon tros quan els vaig cridar:
-Ei, ei, nois!-.
Es van girar amb la mirada confosa.
-Qué?- Va dir el més alt.
-Conec un bar de puta mare, la música és boníssima!-
Els vaig conèixer mentre bevíem cervesa i comentàvem el desafortunat accident.
-Pensava que no bevíeu cervesa!-.
- Jorzi, venim de la ciudad de Bejaia on es demanen de dos en dos!-.
Em vaig fer amic d’en Rimitti i en Khaled, alimentant-nos d’aquí i d’allà, de partits de futbol, acords i llargues converses.

Dos anys després me n’anava amb el vocabulari que m’havien ensenyat per fer-me entendre, decidit i motivat. Em donaven l’oportunitat de ser professor d’educació primària en un campament de refugiats en Tinduf, situat en una zona desèrtica del nord-oest d’Argèlia. Rimmitti seguia dient que estava boig i en Khaled em va dedicar una cançó en àrab, amb els acords de guitarra que havia après, just quan vaig entrar per la porta del local on tots els amics m’havien preparat un comiat calorós i emotiu.

viernes, 12 de marzo de 2010

Recordant unes llargues cinc hores...de Delibes

Vint-i-cinc minuts amb l'Antònio

Quina llàstima acabar així! De fet, fas més bona cara que viu. Algú de la funerària et deu haver donat dues bufetades ben donades per canviar-te l’expressió de mala llet. Cap veí ha volgut venir, em sap greu. He vingut en representació de la comunitat perquè sé que ningú vindria a donar-te l’últim adéu i perquè no tenia res més millor a fer. I pel que veig tampoc tenies família. També em sap greu. Vivíem porta per porta i mai a la vida t’havies molestat a dir-me res. Si em senties en sortir, miraves per l’espiell, i si per mala sort m’ensopegaves esbufegaves com un gos rabiós. Molt dies que pujava les escales, mig extenuada carregada com una mula amb les bosses de la compra, em donaves una empenta per apartar-me. Antònio, l’escala fa un metre d’ample, tu creus que eren maneres? Tenies mala bava. Recordo el dia que el nen del quart et va venir a vendre una caixa de galetes, per recaptar diners per al viatge de fi de curs, et vas posar a cridar com un beneit perquè t’havia despertat de la migdiada. I eres molt brut. Molt i molt brut. Higiene zero, segurament perquè vivies sol; evidentment no t’agradava la dutxa, i encara menys treure la pols. He suportat la pudor aguantant-me la respiració en el tros de replà que hem compartit fins el dia d’ahir, i reconec que vaig posar la planta aromàtica per dissimular la mala olor que emanava de casa teva. Verge Santa! quina flaire més desagradable. Alguns deien que tenies aquella malaltia, aquella síndrome dels “diumenges” o alguna cosa així. Ostres noi, tenies merda per parar un tren, em fremia en veure la quantitat de llaunes i cuques que es passejaven per l’entrada de casa teva quan obries i tancaves la porta d’una revolada. I per si ho vols saber, les cuques també venien a visitar-me, ni elles volien viure amb tu! Sempre m’havies semblat una persona indolent, un desgraciat, esquerp i malcarat. Com si tota la teva vida haguessis estat un home gran repentinat amb una espècie d'oli de cacauet. Perdona Antònio, no tinc més paraules per a tu. Sort per allà on vagis. A veure si els de la brigada municipal passen per casa teva. T'asseguro que l'escala no serà la mateixa sense tu.

(entra algú)

-Perdoni, ens l’hem d’endur

-Sí, un moment que reso l’últim parenostre

03.2009

miércoles, 10 de marzo de 2010

martes, 9 de marzo de 2010

RPV 120 - EL POETA POBRE



Clarobscur a les golfes

du tatuat el matalàs
ideleble sota la roba rànsia
indolor somort que l'apaga.

intueix el jorn que naix
escopint titlles gòtiques
per contrades de besllum.

sorgeixen resos d'oració poètica
un vers i una estrofa, i un vers i una estrofa
com l'esma d'un remolí
emmudeix al fons la veu d'un decasíl.lab
ocult ja dins el cercle de l'oblit
delirant romàntics i insegurs
pells de morts en altres llengües
retalls en llatí que cusen les flegmes
a remolc d' una cita en aremeu
en un oasi portuari on s'alcen les veles
intuint perfums de pergamí tendre
ensordeix un foll Shakespeare
imcomptable estona sense temps,
i de peu camina per conegudes llambordes

fou drapaire amb sang de poeta
erudit vestit de febre tifoide
tanca el ulls i un jove Baudelaire
el traeix amb la mort de maleït

i els mots cremaran dins una fossa.


Carl Spitzweg (1808 - 1885) va ser un pintor romàntic alemany i poeta. El seu pare el va fer estudiar per ser farmacèutic. Va obtenir el seu títol a la Universitat de Munic, però mentre es recuperava d'una malaltia també es va dedicar a la pintura. Spitzweg va ser autodidacta com a artista, i va començar copiant les obres dels mestres flamencs.

Us proposo una de les seves obres: "El poeta pobre", pintada per l'autor l'any 1839.

viernes, 5 de marzo de 2010

dibuixets busquen versets (secció RnBonet)

Dibuix de RnBonet

Sol, com l’udol d’un llop dins un embut

medita auster un nòmada
d’arrels berbers
es diu Kabdul
i du no més que el vestit i un pal
caminant errant de nord a sud;
quan les flames del migdia
el banyen de suor, resa a deshores
si la set el mareja de valent, dorm a destemps
la barba són els anys
els peus el lloc d’enlloc
i la solitud un buit ple de sorra



Sol, com l’udol d’un llop dins un embut

.........................



jueves, 4 de marzo de 2010

Si olores el perfum de les muntanyes
cap d'elles estarà massa lluny
d'on qualsevol pot arribar