Vint-i-cinc minuts amb l'Antònio
Quina llàstima acabar així! De fet, fas més bona cara que viu. Algú de la funerària et deu haver donat dues bufetades ben donades per canviar-te l’expressió de mala llet. Cap veí ha volgut venir, em sap greu. He vingut en representació de la comunitat perquè sé que ningú vindria a donar-te l’últim adéu i perquè no tenia res més millor a fer. I pel que veig tampoc tenies família. També em sap greu. Vivíem porta per porta i mai a la vida t’havies molestat a dir-me res. Si em senties en sortir, miraves per l’espiell, i si per mala sort m’ensopegaves esbufegaves com un gos rabiós. Molt dies que pujava les escales, mig extenuada carregada com una mula amb les bosses de la compra, em donaves una empenta per apartar-me. Antònio, l’escala fa un metre d’ample, tu creus que eren maneres? Tenies mala bava. Recordo el dia que el nen del quart et va venir a vendre una caixa de galetes, per recaptar diners per al viatge de fi de curs, et vas posar a cridar com un beneit perquè t’havia despertat de la migdiada. I eres molt brut. Molt i molt brut. Higiene zero, segurament perquè vivies sol; evidentment no t’agradava la dutxa, i encara menys treure la pols. He suportat la pudor aguantant-me la respiració en el tros de replà que hem compartit fins el dia d’ahir, i reconec que vaig posar la planta aromàtica per dissimular la mala olor que emanava de casa teva. Verge Santa! quina flaire més desagradable. Alguns deien que tenies aquella malaltia, aquella síndrome dels “diumenges” o alguna cosa així. Ostres noi, tenies merda per parar un tren, em fremia en veure la quantitat de llaunes i cuques que es passejaven per l’entrada de casa teva quan obries i tancaves la porta d’una revolada. I per si ho vols saber, les cuques també venien a visitar-me, ni elles volien viure amb tu! Sempre m’havies semblat una persona indolent, un desgraciat, esquerp i malcarat. Com si tota la teva vida haguessis estat un home gran repentinat amb una espècie d'oli de cacauet. Perdona Antònio, no tinc més paraules per a tu. Sort per allà on vagis. A veure si els de la brigada municipal passen per casa teva. T'asseguro que l'escala no serà la mateixa sense tu.
(entra algú)
-Perdoni, ens l’hem d’endur
-Sí, un moment que reso l’últim parenostre
03.2009
Quina llàstima acabar així! De fet, fas més bona cara que viu. Algú de la funerària et deu haver donat dues bufetades ben donades per canviar-te l’expressió de mala llet. Cap veí ha volgut venir, em sap greu. He vingut en representació de la comunitat perquè sé que ningú vindria a donar-te l’últim adéu i perquè no tenia res més millor a fer. I pel que veig tampoc tenies família. També em sap greu. Vivíem porta per porta i mai a la vida t’havies molestat a dir-me res. Si em senties en sortir, miraves per l’espiell, i si per mala sort m’ensopegaves esbufegaves com un gos rabiós. Molt dies que pujava les escales, mig extenuada carregada com una mula amb les bosses de la compra, em donaves una empenta per apartar-me. Antònio, l’escala fa un metre d’ample, tu creus que eren maneres? Tenies mala bava. Recordo el dia que el nen del quart et va venir a vendre una caixa de galetes, per recaptar diners per al viatge de fi de curs, et vas posar a cridar com un beneit perquè t’havia despertat de la migdiada. I eres molt brut. Molt i molt brut. Higiene zero, segurament perquè vivies sol; evidentment no t’agradava la dutxa, i encara menys treure la pols. He suportat la pudor aguantant-me la respiració en el tros de replà que hem compartit fins el dia d’ahir, i reconec que vaig posar la planta aromàtica per dissimular la mala olor que emanava de casa teva. Verge Santa! quina flaire més desagradable. Alguns deien que tenies aquella malaltia, aquella síndrome dels “diumenges” o alguna cosa així. Ostres noi, tenies merda per parar un tren, em fremia en veure la quantitat de llaunes i cuques que es passejaven per l’entrada de casa teva quan obries i tancaves la porta d’una revolada. I per si ho vols saber, les cuques també venien a visitar-me, ni elles volien viure amb tu! Sempre m’havies semblat una persona indolent, un desgraciat, esquerp i malcarat. Com si tota la teva vida haguessis estat un home gran repentinat amb una espècie d'oli de cacauet. Perdona Antònio, no tinc més paraules per a tu. Sort per allà on vagis. A veure si els de la brigada municipal passen per casa teva. T'asseguro que l'escala no serà la mateixa sense tu.
(entra algú)
-Perdoni, ens l’hem d’endur
-Sí, un moment que reso l’últim parenostre
03.2009
Està molt bé aquest 'remember', el relat té molt sentit de l'humor i també és entranyable, i la història té un rerefons de tristesa. És curiós això, la manera com està escrit et crea unes sensacions i l'argument te'n crea unes altres, el trobo molt ric.
ResponderEliminarPer cert, la síndrome dels 'diumenges' suposo que és intencionat, al més pur estil 'Raquel', la que canvia els noms de les coses, jajaja...
una abraçada!