A Tinduf em diuen "Jorzi"
La gent reaccionava amb estranya sorpresa. Definia el mot “missioner” o “voluntari” disconforme per la connotació religiosa , sobrevalorada i pretensiosa que se’n desprenia. Era una decisió però de cap manera un elogi, no volia salvar el món seria una opció massa pedant. L’egoisme occidental és defecte de fàbrica i jo, com la resta, vull ser feliç. El meu pare sempre deia que hem d’aprendre a cultivar el que volem ser, no el que volem tenir. Amb el temps va créixer dins meu una devoció a la diversitat i la millor manera de ser de llocs diferents és l’intercanvi.
Probablement es va desencadenar sense més. Feia cua per entrar a la discoteca i davant nostre hi teníem dos nois de la meva edat, potser més grans, que es parlaven amb una llengua africana, la vaig reconèixer per la sonoritat fonètica. A prop del local, on tocàvem amb el grup, hi havia un restaurant argelí on anàvem a buscar makroudes i omplíem un termo amb té de menta que barrejàvem amb anís.
Miraven l’edifici i vaig pensar que era la primera vegada que venien. La cua avançava amb compta gotes, fins que van deixar entrar una bona tanda de gent aturant als dos nois amb un gest imperatiu d’un dels vigilants.
-No portes la roba adient-
Me’l vaig mirar de dalt a baix i anava vestit com jo, amb una camisa blanca i uns texans. Vaig parar atenció amb expressió de mans creuades.
-Tots van així- Va dir amb bon accent un dels nois.
-Però es que tampoc portes el pentinat adient, i tu tampoc, cap dels dos. Per favor, sortiu de la cua que hi ha gent esperant.-
Van esquivar la gent per la dreta ignorant una rèplica més argumentada i lícita. Mentre la resta donava la seva opinió en veu alta mirant-se’ls de reüll, em vaig indignar amb serenitat i sense badar boca. Als pocs minuts vaig marxar darrere seu acomiadant-me amb una falsa excusa. Havien caminat un bon tros quan els vaig cridar:
-Ei, ei, nois!-.
Es van girar amb la mirada confosa.
-Qué?- Va dir el més alt.
-Conec un bar de puta mare, la música és boníssima!-
Els vaig conèixer mentre bevíem cervesa i comentàvem el desafortunat accident.
-Pensava que no bevíeu cervesa!-.
- Jorzi, venim de la ciudad de Bejaia on es demanen de dos en dos!-.
Em vaig fer amic d’en Rimitti i en Khaled, alimentant-nos d’aquí i d’allà, de partits de futbol, acords i llargues converses.
Dos anys després me n’anava amb el vocabulari que m’havien ensenyat per fer-me entendre, decidit i motivat. Em donaven l’oportunitat de ser professor d’educació primària en un campament de refugiats en Tinduf, situat en una zona desèrtica del nord-oest d’Argèlia. Rimmitti seguia dient que estava boig i en Khaled em va dedicar una cançó en àrab, amb els acords de guitarra que havia après, just quan vaig entrar per la porta del local on tots els amics m’havien preparat un comiat calorós i emotiu.

Una bona manera d'observar l'atzar i una història ben resolta. Però deixem dir-te un comentari personal; crec que els canvis d'idioma no calen, diria que sense voler-ho tu, es pot interpretar malament per algunes ments tancades, i no és, clarament, aquesta la teva intenció. I tot, encara que sigui un fet real i hagués succeït així, els qui fas parlar amb l'altre idioma es poden sentir... marginats...?
ResponderEliminarBona feina!!