Decadència-shhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh
que comença la funció- Es rumoreja.
-Senyores i senyors l’arlequí[ííííí] Se[eeeee]ra[aaaaa]fí[ííííí]!-
-Fa por mama- Diu la nena de les trenes.
-Està trist- Diu la mare de la nena.
-Per què ha d’estar trist?- Diu la tieta.
-Està begut- Diu el pare.
La pintura li aixeca el somriure
enaltint una mirada trista
els quadres esborrats
els claus rovellats,
fent-lo més de cauxo que d’alzina;
i només crida, crida com un boig.
-Uuuuuu, fora, uuuuu-Diu una onada de nens.
-Goita mama, no és l’Arlequí Serafí?- Diu la nena de les trenes.
-El del circ?- Diu la mare.
-Per què hauria de ser el del circ?- Diu la tieta.
-Aquí es queda!-Diu el pare.
I l’ajuda, suaument,
a caure dins les escombraries.
Sí que té un aire bastant decadent el pobre! T'has fixat en les cames? semblen PERNILS!
ResponderEliminarEl text en forma de diàleg dóna molt de joc per expressar múltiples punts de vista i opinions. El final és impactant, ben trobat el contrast: 'suaument'... 'a les escombraries'.
bona represa! ;)
Fins i tot amb les joguines divergim ? jeje.
ResponderEliminarM'agrada el final (com diu en Cirerot), això d'"onada de nens".
Curiós: on tu has vist mirades tristes..., jo hi he vist mirades de somni, dotant segurament una simple peça de joguins de massa transcendència.
Bé, continuem amb els antagonismes creatius, és divertit com dues mirades 'imaginatives' poden ser tan diferents. Deu ser que ens separa el Vallès...