bes de roba, cos d’argila,és pretèrit volcànic el que s’arramba
l’eteri aiguat que cobreix el magma
àncora flotant, vaixell valent
és moviment la pau que es respira
del ball estàtic que sembla vent
mans de suro, peus d’argent
és l’assaig de l’aigua que oneja
fent d’aire l’oxigen dissolt
cos de ploma, terra en pols
és el bes de la roba
l’aixopluc d’un cos d’argila
Ieps !, torno altre cop...
ResponderEliminarA veure com ho puc dir això...:
Primer de tot: trobo que és un poema magnífic, MAGNÍFIC (per accentuar-ho), i per accentuar-ho encara més (amb !!!).
Suposo que no és transcendent el que et diré ara, però vull dir-ho. No se si vas llegir el meu comentari –votació a RC, però és cert, vaig acabar descartant de votar el teu poema per pur atzar, a sorts, i és que aquest poema m’agradava tant com d’altres 3. No em sap greu, perquè els 2 poemes que vaig votar (també) em semblaven MAGNÍFICS, (!) però no volia deixar de perdre l’ocasió de dir’t-ho (ja veus que jo no podria estar en cap jurat de concursos, jejeje). Bé, deixe’m-ho córrer...
L’altra aspecte que et volia comentar. Només un petit ‘però’. Crec (i és una opinió personal i per tant modesta) que el poema seria encara més reeixit si el personalitzesis. Vull dir que, és boníssim en quan a estructura, versos i lingüística, missatge.., però potser tindria MAJOR FORÇA (emotivitat, commoció, potència...) si hagueres afegit algun possessiu o pronem personal (per exemple): “tu, jo, el meu, el teu”, en primera, segona persona del singular, fins i tot del plural (nosaltres , vosaltres...), per acabar donant un cop de taula o de destral, a partir d’una experiència concreta, o a partir d’una imatge personal mundana o abstracte, però referint-te a tu, a un/a altre/a.
Però això que et dic, espero que no t’ho prenguis com de “profe arrogant...” o quelcom semblant... Personalitzar poèticament, és molt difícil, almenys per mi. Jo no tinc la solució o l’alternativa (és cosa teva). Jo, a voltes i moltes vegades, “peco” del mateix: despersonalitzo potser en excés (també a vegades a l’inrevés, personalitzo massa...i queda un nyap tipus “poesia rosa” i això també pot ser ‘pervers’). Recordo ara el que em deia molts cops el meu profe Francesc Parcerisas (Escola d’Escriptura) quan presentàvem poemes i ell ens feia la crítica (un dia em va arribar a dir que m’havia de despullar més), una crítica profunda que em va deixar fet pols en primera instància, però que després he arribat a entendre. Que consti: no és el mateix, en el sentit que és més greu no despullar-se que no despersonalitzar un xic. I no et pensis, tinc moltes altres mancances (per exemple ser massa enrevessat , però és un altre tema).
Ostres !!!, ara estic pensant d’enviar-te aquesta reflexió o no..., perquè, a part de ser un rotllo (de llargada) potser també ho és de ‘filosofada barata’. Em penso que seguiré però...
Si t’ho dic és per la primera premisa essencial: el trobo molt bo, i amb algun retoc podria ser encara millor (si bé a vegades excessius retocs poden acabar empobrint els poemes i jo no se com tu els treballes. Jo era dels que escopia i prou, ara però procuro escopir i ‘re-escopir’ i refer. Ja et dic, a vegades penso que massa pot ser també pervers, perquè es perd el sentit originari del text.
BUFFFF, PERDONA EL ROTLLÀS, però tenia ganes... El poema s'ho val !!!
Petons,
F