Et dedico un vers si endevines qui l'ha fet!És de dia i no ho dic jo
A la vora del verd fulla tendra s’esmicola l’enyor fet vers blanc
Nua, camino, erosionant el crit tèrbol d'algú que té set
Com l’esmunyedís rierol encetat per primavera
El res de cop és tot, és l’aire que l’omple
I s’irisa un jorn encapritxat, fent morè el sucre de la pell
La terra es mareja i jo dempeus no caic, com d’idiota és la vida!
A la vora del verd fulla tendra s’esmicola l’enyor fet vers blanc
Nua, camino, erosionant el crit tèrbol d'algú que té set
Com l’esmunyedís rierol encetat per primavera
El res de cop és tot, és l’aire que l’omple
I s’irisa un jorn encapritxat, fent morè el sucre de la pell
La terra es mareja i jo dempeus no caic, com d’idiota és la vida!
I és clar que ho endevinem, no calen presentacions per l'estil inconfusible d'en Rnbonet!
ResponderEliminarEstà molt bé el solet de primavera, ara mateix vinc de prendre'n una bona dosi després d'aquests dies de pluja: '...fent morè el sucre de la pell', un plaer que s'arrossega mandrós per la tarda de dissabte.
una abraçada!
Potser d'un valencià? Aquella gent que "si no te l'ha feta, te la farà"?
ResponderEliminar"Els qui la fan, la paguen", jeje, és massa fàcil, és del geni del sud, el mestre bonet. Au!, i ara me'n deus una, eh!.
ResponderEliminarDoncs no vaig gravar el que et volia dir (ara sí!), a veure que surt...:
Deia que aquest bell poema m'ha recordat que el passat cap de setmana estava jo pel riu Ges (per Torelló) copsant el que és l'esclat fantàstic de la primavera, el verd, els meandres del riu, havien netejat, molt bé per cert, la massa forestal de la riba...
Però realment el que té de bo el poema és aquest final, curull de revoltada i impactant (com ha de ser un bon final): "La terra es mareja i jo dempeus no caic, com d’idiota és la vida!". Com d'idiota i absurda afegiria. I m'agrada que: a) estiguis dempeus, b) que no caiguis. Millor marejar-se dempeus que no de genolls, viure la vida com un risc valent, com els teus poemes en general, d'altra banda.
Res, a gaudir de la diada de St. Jordi, no se perquè però, penso que hauràs de currar, però és una diada maca maca, tot i algun retret puntual. I tu, si us plau, continua dempeus fent de la poesia un risc vital i pintat de coratge !.
Abraçades gracienques d'un pixapins autònom !
Et dedico un vers si endevines qui l’ha fet, o més d’un!
ResponderEliminarPRI-MA-VE-RA
d’entrada sembla ser una parenta propera,
o ves a saber, una de quatre de vuit amb l’agulla
o el primer d’un haikus que no acaba d’encaixar
en fi, és per vosaltres aquest ametller de mots
és per tres, en cau dos per cap: Miquel, Fidel, Ramon
el vau ben endevinar, era un valencià que sap fer anar la mà!
(o les dues, o també pinta amb el peu? o amb els dos?) :)