Il·lustració per al relat La loca, de Pedro Gimeno
d'Ester Vall http://esterke.blogspot.com/

aquí la meva versió dels fets, a Gràcia

“La loca”, vida d’un barri

Té els setanta i tants, o be uns vuitanta o a tocar els cent
peregrina quan gemeguen i emmudeixen les rates
du pintades les corbes a la pell i les arrugues a la roba
i porta les sabates enllustrades d’un taló mutilat pel sabater

-Pites pites!- Els coloms xarrupen el pà moll,
parrupegen a destemps i la mirem amb el bec afamat
d’altres estones es fuma el capvespre amb paper fi
equilibrant les fustes d’un banc anònim, avorrit i palplantat.

Es deslliga els passadors i s’esquitxa canosa quan fa vent,
per les carícies de la pluja, l’asfíxia de l’estiu i el fred humit de la ciutat
comptant les llambordes de la places,,els vianants i viaranys de les parets
de dreta a esquerra els dies parells il.luminats per la farmàcia

És més la història del barri que una de pròpia
sempre ha estat vella i els anys l’escanyen a les cicatrius veïnals
té nom: “la loca” perquè divaga sobre res en concret
i un tot alhora

I així és un dia rere any, gairebé dècades
cantonades, escales, voreres, pujades, portals, semàfors
s’esmuny amb el gris ciutat i la vida latent d’un barri
a diari, gairebé obsessió, de les dotze de l’astrolabi de la plaça del sol

Si la pedra és farcida de fulles grogues i seques, és tardor
de veres és primavera quan gairebé sempre està molla
no sempre, a vegades és hivern i l’aigua s’arrapa glaçada
i els estiu l’hora sembla d’ agulles de carn i òs, tota suada

Un petonàs ben fort Ester!!!