Fotografia de RnBonet

De títol llarg: Pica pica sobre gel
d’ampolla, menta, escarola i tija
laberint il·lusori de passions


Era pedra gebrada, com de cor espès de nata agre
amb beguda orfe de gust i incolora,
que no és transparent, més aviat opaca i trista, així, amb tacte fred.
Era l’inici, quan l’Eden ja no hi era i els homes vestien de cuir,
d’instints diria jo.
El conte explica que fou un senyor, el senyor Martí, un Sant que duia un Arc,
i de tots n’escollí un de vellut, fresc, lliç, sedós, arrugat, calent, mullat, viscós, suau i en vestí les voreres per fer-ne racons.
Volia engalanar el món sencer i embarcà llavors el seu verd dins una barca on hi havia una mica de cada. El capità Noè, que tenia sang de pirata i una brúixula, preveia dies de sol i en volia espargir una a cada port. Plogué de valent com de diluvi mal entès. El que aparentava ser un teixit d’ampolla, menta, escarola i tija, amb la pluja s’excitava de valent, enamorava amb l'olor de fertilitat que es desprenia del seu sexe. Així deixà prenyades moltes dones, tantes foren que la terra, que encara no era rodona, es convertí en un laberint.

Diuen que il·lusori de passions.

Amb tot això es diu que...quan algú creu ser sobre el gel, dempeus immòbils, gairebé covards, si mira l’horitzó veu aquest infinit fet de punts de vellut, frescos, llisos, sedosos, calents, xops, viscosos i suaus, i no se sap com, ni sé si és del tot cert, la resta es converteix en ombra (?¿).

No hi ha, però, res que ho corrobori.

Encara que...és el color de l'Esperança, oi?