“Panxa plena, home content”

Tinc gana i quan tinc gana tinc mala llet. Després de donar un parell de voltes ben donades per la ciutat, ens hem adonat que de Fira res de res, que no hi ha ni espectacles, ni places amb batibull de gent, tret d’alguns pares passejant els seus fills i algun avi amb el diari.
- Bon dia, sap on és la Fira?- li pregunto a una senyora; respon amb la mirada un no rotund i ens diu que va ser fa dues setmanes.
A l’Irene la conec de fa poc, però està clar que era la responsable de donar un cop d’ull al calendari de festes del Bages.
- No passa res!- diu, tot i que jo penso que sí que passa, que ens haguéssim pogut estalviar uns quants quilòmetres i a hores d’ara podríem estar davant d’una paella d’arròs negre amb les onades com a fil musical. Però no, estem a Manresa i d’arròs amb onades no crec que n’hi hagi.
Aparquem al carrer Guimerà, sembla cèntric i és ple de botigues tancades. Ella passeja, jo busco un lloc per menjar. Baixem per un passeig, llegeixo les lletres d’un edifici que hi diu Teatre Conservatori i just al costat sembla haver-hi un restaurant. Travessem el carrer, ella mira l’estructura de l’edifici, jo llegeixo la carta.
L’Irene té un tic pronunciat que al principi em semblava sensual, a dia d’avui em comença a molestar: es rasca l’orella mentre fa l’ullet.
- Entrem!- dic després de fer una lectura en vertical. Pugem unes escales, un cambrer ens rep allargant-nos la carta.
Em decideixo per un empedrat bagenc i de segon un bacallà a la manresana, ja que sóc aquí menjaré gastronomia autòctona. Ella m’ha dit que demanava un no sé què, la veritat, ha fet dues vegades el gest de l’orella i l’ull i m’ha distret de tot plegat. El cambrer ens aconsella un picapoll, ella torna a fer el seu gest particular i remuga “hagués preferit un vi negre.”
Em porten el primer i desconnecto del tot, d’ella vull dir. L’empedrat és molt bó i m’entretinc analitzant els ingredients.
L’Irene em parla de passar uns dies a la muntanya i no m’agrada la muntanya! Em faig el boig escurant el plat amb una llesca de pa. Ella treu un calendari. Què fa amb un calendari?
- Hem de quedar per les vacances- diu. Somric subtilment, només em faltaria haver de coincidir amb aquesta lloca.
Oh, el segon! Quin bacallà i quines patates!, no hagués dit mai que per aquí es mengés aquest bacallà tan bo. M’omplo vàries vegades la copa de vi, en una d’elles veig que em fa mala cara i s’omple la copa ella mateixa.
Per les postres ja estic una mica marejat, pel vi suposo, i decideixo evadir-me d’ella i dels seus tics. Demanem el compte i divideixo en veu alta, ella em fa la mateixa mirada ofesa d’abans.

Condueixo a ralentí i esbufego tot dient que el bacallà estava per xarrupar-se els dits.