l'Estartit
Inesgotable, encara
T’excavo suau
per endur-me la teva sorra esmicolada
esgarrapant el teu record amb les ungles ensagnades;
et sento dissonant al ball ve
desalineant la melodia,
desafines o em desafies?
jo, t’estimo.
T’indignes febril, amb un puny a cada mà
per estroncar el silenci
simulant un mai més amb els ulls ofegats;
sé que m’escoltes a dalt la teulada
per això t’udolo amb un cant nocturn,
tornaràs o vindràs demà?
sé, que encara m’estimes.
Ferides que cicatritzen amb l'absència;
marees en baixamar, mar salada, encara.
Avui sóc jo qui no puc sentir la cançò... miraré d'escoltar-la per RC...
ResponderEliminari el poema, uff, és bell i feréstec. Sona dur, tremendo com els cops de mar a la roca.
Bona tornada! (si és que has tornat, jeje)
Em trec el barret i, no érs el meu estil però... reverència.
ResponderEliminarRaquel! has guanyat aquest Melorepte!
ResponderEliminarBellíssim i trencador el teu poema.
Hi ha gent impacient a RC esperant nou melo!
Petons guapíssima
gypsy
Una mar blava; una mar verdosa; una mar nostra! (Sense l'instint possessiu dels romans d'aleshores)
ResponderEliminarUna mar inesgotable, profunda, càlida, vivent com el teu poema.
Una mar de naufragis, també. I per pescar en ella. Què collons!