viernes, 2 de marzo de 2012
jueves, 27 de octubre de 2011

¿Has sido huevo alguna vez?
Sabrás que el huevo está lleno
Y por fuera impera el color y el tamaño
Vulnerable al golpe,
Y a la fortuna
El bolsillo es un escondrijo
Una pequeña cajita de secretos
Donde se reunen los restos de papeles mojados
Contaré la historia de una mujer
Varias como mucho
Dentro de su bolsillo llevaban huevos
Algunos se rompieros
Y se desparramaron
REPTE POÈTIC VISUAL 191

Com caus eixerida
vine, aixopluga’t aquí
amb la galta dels meus dits
així, entre mig dels més petits
Té gust amargant
i olor de cantimplora
cau rabent, foragitada
plora pluja amb pes de ploma.
Sanglot a pet de tro
s’enyora a cada gota
i el fred de la tardor
xampurreja a cada nota.
I canto ben fluixet
que tan sols em senti ella:
“Què li daré
a la pluja més trista,
què li daré
que no plori mai més;
Li daré ser-hi, mullar-me i cantar-la,
li daré cau entre mig dels meus peus.”
jueves, 28 de julio de 2011
pel bunnnneeettt que sempre em desperta!
Tapa’t una mica,
Margarida!
Com goses treure’t roba
a la vora del riu
si tota “cuca” viu!!!
I no pensen...
“que bufona...
mira quina cara tan mona!”
-has vist aquella fresca
que no es tapa ni una engruna?
-goita goita quina una
un favor a cadascuna!
Com diu el gall a la gallina
“Que diguin el que vulguin
que jo ja estic content!”
I la Margarida tota eixerida
va a pèl perquè vol
només faltaria!
viernes, 15 de julio de 2011
jueves, 7 de julio de 2011
REPTE CLÀSSIC CDLXXII – CULPABILITAT o INNOCÈNCIA
Al terme municipal de Lladurs, envoltada de pinedes de pinassa, camps de blat i ordi, hi havia la Masia Puigmartí. La família podia viure de la terra, les espigues creixien altes i daurades, les bales de palla endolcien els camps i el gall els va viure centenars de matinades.
La pubilla, una dona especial plena de rareses, es va casar amb l’Antònio de Cal Solè, una família d’artesans ganiveters que tenien un petit taller a la planta baixa de la casa del poble. Va prometre fidelitat a la Fina per no fer ganivets i poder anar al camp, mentre el sogre s’ennegria les espatlles renegant per la vagància del gendre. Gairebé noranta-nou anys va viure aquell avi amb la falç a la mà!
El matrimoni, poc avingut i de conveniència, havia engendrat dos nens el dia que l’Antònio va celebrar la caça d’un porc-fer enorme i es va beure tots els culs dels porrons. Al poc, la dona va començar a tenir panxa. - Fina petaràs com les vedelles- . Li deia. Fins que va petar.
El tros no era suficient per tots dos, així era la llei del camp, i encara que haguessin nascut el mateix dia l’hereu era l'últim que havia nascut per ser el primer engendrat. Tota la família era de la ceba i el fill primogènit rebia l’herència i l’afecte. L’avi el va educar per portar les terres, cuidar el bestiar i fer-se càrrec del manteniment de la masia abans d’anar al forat.
Així va créixer en Pere, amb aires de grandesa per unes terres que ja eren seves i la protecció excessiva de la seva mare. La relació entre els germans era feixuga i quan van deixar de ser nens un era l’amo i en Jordi, ingenu com era, el jornaler.
Un dia de l’adolescència d’en Jordi després de segar, suat i extenuat per la calor, va deixar els estris del camp i va anar cap a casa més aviat que altres dies. Va pujar les escales per anar a la seva habitació. Al veure la porta entreoberta del Pere s’hi va atansar per saber si també havia plegat. Al veure’ls va quedar esmaperdut i va fugir escales avall amb el pas congelat. No el van veure, o això va creure per la normalitat que hi havia al menjador unes hores després. Amb l’esglai d’aquella tarda va començar a interpretar els detalls. Les carícies maternes s’ofegaven als ulls d’en Jordi que pres per l’angúnia i el dolor s’havia quedat mut. Testimoni d’allò, no se’n s’havia avenir, eren uns monstres!
El neguit creixia amb el secret d’incest, i el que ja era una relació trencada es va acabar de moldre per gairebé desaparèixer. El pare absent per l’aiguardent, el porró i els cigalons, rondava per les terres amb les mans a l’esquena guaitant la feina dels fills.
En Jordi va marxar una matinada freda amb un sac a l’esquena, tocat per la malastrugança d’unes àguiles que feia dies encerclaven la masia. Va caminar fins al poble on un comerciant de maquinària agrícola li va oferir acompanyar-lo.
Va marxar tant lluny com va poder. El seu ofici ja estava après així que amb poc temps va fer de jornaler a les terres de l’Ebre on va conèixer una pubilla, s’hi va casar i van formar una família.
Ben passats uns anys va rebre content la visita d’aquell comerciant que el va ajudar a començar una nova vida. El senyor Francesc havia envellit i anava vestit com el recordava, amb el seu inseparable barret de copa. Es van posar al dia de tot, dels nens, dels productes agrícoles que s’havien quedat desfasats, de la collita d’arròs,...
Al poc de ser allà li va explicar el motiu de la seva visita. Li va confessar que quan el va conèixer va veure la por als seus ulls i el va voler ajudar. Feia poc temps que havia tornat a estar per les seves terres i li havien explicat una història que feia posar els pèls de punta; per intuïció l’havia relacionat amb aquells fets.
En una masia del municipi de Lladurs, hi van haver uns assassinats macabres. L’avi era el responsable, va perdre el cap i amb una escopeta de caça va matar a trets a tota la família, fins i tot els tres nens petits, i els va llençar dins un pou. Més tard es va tirar per un pont.
- Si no recordo malament era la masia Puigmartí. No m’has volgut dir mai el teu cognom, amic Jordi...-.
lunes, 4 de julio de 2011
miércoles, 8 de junio de 2011
RPV 174
Del meu amic RnBonet: Plàtera de pomesen un dia de pluja
nou pometes té el platet
tres de verdes, sis vermelles
nou pometes té el platet
tres de gana i sis de set
si voleu provar el sabor
feu-ne una queixalada
mastegueu-la a poc a poc
i sabreu dir-me el color
si és una de les tres
serà verda, no vermella
i sabreu que el gust que té
és cruixent i omple més
si la dolça vols provar
tria l’altra més sucosa
i podràs dir-me aviat
quina vols tornar a menjar
set pometes hi ha al platet
dues verdes, cinc vermelles
ja només en queden set
per repetir o fer el rotet
martes, 31 de mayo de 2011
dibuixet que busca versets

Un altre DIBUIXET...
i jo dic...Penso, llavors no existeixo
Sec de cul
,el terra és fred,
i tot pensant en el que penso
un brot d’absurditat
em comença a glaçar el peu.
pensaments fets amb ciment
de titelles que es belluguen
depèn com gira el vent?
He escollit anar ben nua
arraulint-me pels calfreds,
i tot pensant en el que penso
un brot d’absurditat
em glaça l’altre peu.
miércoles, 25 de mayo de 2011
No desitgis el mal de ningú...
No desitgis el mal de ningú...
Em feia rodones a la panxa, primer amb una mà, després es va incorporar per fer-ho amb les dues.
-Tindrem el nen i la nena més guapos del món! Com t’estimo...Ah, per cert, avui tenim alguna idea per sopar? La Susanna ha de ve...-
Vaig interrompre amb un gir de noranta graus.
-Com? No fotis que ha de venir? Iii avui? Però per què no m’ho havies dit abans?-
-No hi ha qui us entengui! No em dius sempre que t’ho digui quan arribi el dia per així no allargar-te el mal humor? -
Em vaig aixecar, vaig anar al lavabo i em vaig mirar al mirall. La història interminable em feia sentir la dona més lletja del món. No en tenia prou amb la retenció de líquids que havia de venir la senyoreta a tocar el que no sona. La guapa guapíssima, l’amiga amiguíssima, que un cop va trencar el cor al MEU home, després d’una panacea sexual i fugaç, va decidir tenir-hi una amistat inalterable i bastant enganxifosa. A sobre, m’havia d’empassar les seves visites sorpresa, perfumada i recent vinguda de la ciutat del glamour, somrient i amb un tracte d’amabilitat rabiosament sincer.
-Doncs jo no puc i tu...tampoc! Tenim sopar a casa dels meus pares-. Vaig cridar des de les penombres de meu ego enterrat per milers de granets de sorra. L’excusa perfecte en una sola trucada.
-Si et sembla bé...- Va dir amb un fil de veu gairebé tremolós.- Ves-hi tu, així t’estalvies de veure-la i vaig jo a fer un sopar RÀPID.-
Fent veure que ho tenia superat, i amb els morros a terra, vaig repetir-me l’únic que em feia sentir millor: només jo li podia donar dues criatures meravelloses. Omplint-me de seguretat vaig proposar de fer el sopar a casa, amb una mica de verí líquid a ser possible.
-Aniré a comprar el menjar fet a “Delicatessen”, demanaré unes plates d’embotit ibèrics i les croquetes de ceps. De pas, em passaré a veure la meva germana que m’ha de donar unes bosses de roba.-
-D’acord amor meu, jo aniré a buscar-la a l’aeroport- Va dir fluixet, molt fluixet.
Recollint-me els cabells me'n vaig arrancar un manyoc i, encara més rabiüda pel dolor capil.lar, vaig marxar amb uns cops secs de la porta de casa, del replà, de l’entrada i del cotxe.
Quan vaig tornar, intuint que no havia arribat, em van pujar unes calors sufocants. Com qui comptar fins a deu vaig repetir-me: no pot tenir fills, no pot tenir fills, no pot tenir fills...Un mal de ventre i la sensació d’arcades al quadrat, entre les habituals al segon mes, una mala digestió de marisc i una borratxera als quinze anys, em van deixar cao. Al despertar, o a l’acabar de vomitar o ves a saber el que m’havia passat, em vaig trobar panxa enlaire escopint com un mena de cotó fluix.
Collons, on sóc? L’instint de mare em va fer abaixar el cap per mirar-me UNA BOSSA FETA COM EL GANXET DE LA MEVA IAIA AMB DOS OUS! Delirosa per la situació vaig donar un cop d’ull al meu voltant, una volta en rodó per, ni més ni menys,a vuit potes! Una, dos, tres,...Quan procedia a comptar la quarta, un soroll ensordidor em va posar en un estrany estat d’alerta. BUM!
Vaig focalitzar a dos gegants ben coneguts i, com si dugués uns binocles, vaig divisar uns pèls negres i punxeguts que em van alegrar aquell penós dia: la divina Susanna tenia bigoti!
I ara què? Qui sóc? Més aviat, amb aquesta bossa de ganxet i aquestes ganes de segregar alguna cosa que si no era anar de ventre no sé que era...què sóc? Vaig decidir no caminar massa i esperar a que...em xafessin! Ni parlar-ne! Vaig córrer amb les vuit cames sense peus fins a topar-me amb la roba del sofà. Mmmm....quin lloc més acollidor per fer-hi niu, i un esquitx de fil em va sortir de no sé on, ara aquí, ara allà, i vaig teixir, mentre escoltava la conversa d’aquell parell, un tapet diví on m’hi vaig deixar caure.
Realment aquella situació era esgotadora.
-Deixa les coses aquí, aviat arribarà la Celine amb el sopar, deus tenir gana!
Ben mirat, esperar a la presa tot jeient com una reina, era una bona ocasió per saber si entre ells dos hi havia alguna cosa.
martes, 24 de mayo de 2011
Repte Poètic Visual 172: Matí de Pasqua
sábado, 30 de abril de 2011
Repte Clàssic CDLXIV (464) : Temps perdut
La idea em va semblar captivadora, poc arriscada i rentable. Els meus dots de mangui d'anar per casa quedaven a l'esguard dels amics i d’alguns policies del barri que em somreien quans els hi oferia una cigarreta amistosament.
La ciutat era plena de cables, i la veritat, que una part es quedés sense servei uns dies se me'n refumia. Així que de nit, amb un frontal i unes alicates, vam procedir el meu company i jo a tallar cables i més cables de línia telefònica; la lleugeresa del material ens va facilitar la fugida. A les poques hores ens van detenir. Les últimes paraules del jutge ens van engarjolar durant tres anys segons l'article 235.2 del codi penal. La dona amb els ulls feredats va tòrcer el cap amb l'expressió de “ja t'ho deia”, i jo, amb les mans lligades em vaig quedar en blanc.
Poc o molt després vaig reaccionar donant un cop d'ull a l'habitació i als dos nous estranys. Així va començar la meva nova vida a Can Brians amb el so amarg de les reixes, l'aire oprimit de les dependències, dos pòtols i un parells de pixallits que si més no estaven allà perquè volien.
L'adaptació va ser espessa. Si podia, dormia per no ser-hi i si hi havia de ser, pensava. El temps d'espera per una visita era llarga i la visita massa curta. Recordava quan era petit, les hores al carrer amb la bicicleta, les expulsions de l'escola i els crits de la mare que als minuts m'amanyagava amb els braços i em feia cosquelleres amb els dits. Poc li havia dit que l'estimava i probablement el patiment pel seu únic fill l'havia fet més gran del que era. Pensant amb la dona em sentia culpable, culpable per haver-la deixat sola però no en aquell moment sinó quan podia estar amb ella. Les feines em duraven tan poc que no valia la pena treballar i em passejava pel barri amb els amics com si fos la tasca més important del dia. Amb el temps aquest esbós mal fotut de la meva vida, que m'havia convertit en un paràsit feliç, em va doldre a l'ànima. Temps perdut, em vaig dir.
Però allà dins, on les oportunitats costaven de merèixer, em sentia com un pacient de teràpia introspectiva que si més no era capaç de fer alguna cosa: em feia el llit, era una mica mecànic i fins i tot vaig participar d’una obra de teatre on representava un tenor enamorat. M’entretenia amb els còmics de la biblioteca, amb els altres llibres el dit em delatava i la lentitud m’exasperava, així que preferia dir que m’avorria llegir a reconèixer que la lectura segurament hagués estat una d’aquelles oportunitats que tots mereixem tenir.
El primer dia de permís el vaig gaudir amb certa indiferència, havia de tornar i la llibertat amb una dosi tan petita em feia sentir més empresonat que mai. La resta d'aquests van ser com taques d'oli en un superflu tro de rei.
Vaig aprendre nous hàbits, l'esperança d'una “reinserció a la societat”, com ens deien els especialistes, era una eufòria compulsiva quan fent els tallers em felicitaven per la feina. Suposo que ser algú de profit és un esforç i la perseverança, quan no l'has alimentat, és un bé escàs que s'acaba al segon intent.
Vaig sortir d'allà després d'un trienni retallat com sortit d’una espècie d'escolaritat forçada.
Em vaig enganxar els dits al poc temps amb una projecció de futur a curt termini, un pla estratègic de guanyar diners fàcils per poder tirar endavant a la família. Les ànsies de ser algú em van tornar a la presó, on si més no, el temps perdut es convertia en temps de reflexió.
martes, 12 de abril de 2011
RPV 167
Jo em donaria....
fóra un vermut
de paladar exquisit
on emprenguérem queixalada
un aplec imprevist
rauxa fera de la gana
un empolsimat
“alau fab”,
,o el que en queda,
-Ruc, deixa’n per la resta-
dic al més forçut
empentant per ser el primer
qui bada pel peu es calça
i jo que sóc llest, m’enfilo
per la coberta estreta
em llegeixo quan m’aturo
i la munió em deixa
cada lletra
“Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés “
mataria per multiplicar-ne el pes
dos lloms
i cinc teixells
deu talls així en blanc
i cent més de vers petit
vint títols i el cordill de melic
que la seda setinada
em fa perdre els sentits
coloraines per vestir
que són saladetes i passen fi
saps què et dic?
que m’afanyo per sortir
estic tip i tinc un tap
el paper de poesia m’amanyaga.
-jo em donaria...
per un altre com aquest!
PARTICIPA DEL REPTE!!!
http://relatsencatala.cat/conversa/rpv-167-definitiu/1035847
martes, 5 de abril de 2011
Curiosa
De la sèrie per a l'exposició Somni o realitat (El Arco de la Virgen) Llapis i acrílic sobre fusta
Curiosa
Vermell, gola de llop
aire pesat, feixuc, sufocant
metall al llavis,
i ombres als ulls
Amb escreix,
intrínsecs, ocults
els sentits, actors,
acció
la mirada és una mà,
una sola,
es capbussa a distància
pells, aroma,
tacte entumit
saliva fosa
que humiteja el drap
el silenci arromangat
un gemec pessiga
un instant esgarrapa
un sol minut més
i el temps delira
olfacte de goma
que rellisca com l’oli
que crema
i es fa i es desfà...
joc camaleònic
i més dibuixos que s’agiten
sábado, 2 de abril de 2011
RPV 166 – L’ONADA
jueves, 10 de marzo de 2011
RPV 163 - NO WOMAN, NO CRY
"No Woman, No Cry" de Chris Ofilit’he polit totes les vedes
coent, roent la pell com fang
nit, miol, tan sols un luxe
de dia, nostàlgia, dol i sang
desgavell de crits aspres
cops, enuigs i temps d’agror
cap cot, tristor i pena
corc nodrit de més dolor
miner comanat pel dimoni
forca punxeguda d’acer rovell
impur, rebuig, malforjat i sàtir
tall que raja un riu vermell
desconsol, collaret de vidre
esberlant l’espessor viscut
sense tu no hi ha cadena
rude, mal home, home brut
sóc joia, la més bonica
roca ferma, bell cristall
esculpida amb mans d’argila
sóc dona, una dona com cal
sábado, 26 de febrero de 2011
raons distintes de ser,
també d’estimar.
Imagina un món
una rodona asfaltada
rectangles, quadrats, maons,
un balcó, una finestra,
olors de sopars, titelles i roba estesa.
[de sobte el soroll d’una persiana]
A dies torna a casa
cansat de jornades al camió.
Glopejant te glaçat en una copa, se’l mira,
quan la nit encén la seva terrassa
rere un tul càlid amb dibuix d’ombra.
Dues teulades enllà, on cap gat miola,
una filigrana tènue es relliga
s’arronsa en un manyoc de llençols,
alhora grimpen les veus, exfoliant les parets,
d’una dona amb veu d’home,
d’un home amb veu de dona.
Pel besllum d’una obertura
s’intueix una fotografia,
ambdós siluetes
i un semblant carmí vermell.
El del quart fingeix un paper,
amuntega fotografies
amb excusa de sastre.
-Baixa les escombraries !- Crida la dona.
Tedi i una bossa blava a la mà.
[la claror és tèbia, de tauleta de nit]
Es deslliga els cabells
amant de l’art i la bellesa,
ressegueix amb l’índex, absorta gairebé,
els músculs d’una escultura grega
i el traç sublim dels pits petits d’una dona.
[dos, quatre, sis, el vuitè de les flors liles]
Du mel als llavis, una dolça veu materna
-Vigila caputxeta, el llop!-.
Abans no arriba el caçador els nens ja dormen.
Al menjador, l’altra mare desa les joguines.
[d’entre la gelosia s’intueix]
Té una por jove i un amor que pessiga
tartamudeja un últim sanglot,
és clar qui vol estimar,
és però qui voldrien que estimés?
Dubta, tempteja, flaqueja,
penja, despenja, la línia titubeja.
La fresca nocturna m’arrauleix, entro. ,
Un t’estimo emmudeix l’habitació,
em poso al llit amb calçotets
-Jo també t’estimo-.
I m’adormo sentint-lo respirar.
El grill de lluna minva,
es clou el jorn,
s’apaivaguen les llums...






