Repte Clàssic CDLXIV (464) : Temps perdut

Involuntari

La idea em va semblar captivadora, poc arriscada i rentable. Els meus dots de mangui d'anar per casa quedaven a l'esguard dels amics i d’alguns policies del barri que em somreien quans els hi oferia una cigarreta amistosament.
La ciutat era plena de cables, i la veritat, que una part es quedés sense servei uns dies se me'n refumia. Així que de nit, amb un frontal i unes alicates, vam procedir el meu company i jo a tallar cables i més cables de línia telefònica; la lleugeresa del material ens va facilitar la fugida. A les poques hores ens van detenir. Les últimes paraules del jutge ens van engarjolar durant tres anys segons l'article 235.2 del codi penal. La dona amb els ulls feredats va tòrcer el cap amb l'expressió de “ja t'ho deia”, i jo, amb les mans lligades em vaig quedar en blanc.

Poc o molt després vaig reaccionar donant un cop d'ull a l'habitació i als dos nous estranys. Així va començar la meva nova vida a Can Brians amb el so amarg de les reixes, l'aire oprimit de les dependències, dos pòtols i un parells de pixallits que si més no estaven allà perquè volien.
L'adaptació va ser espessa. Si podia, dormia per no ser-hi i si hi havia de ser, pensava. El temps d'espera per una visita era llarga i la visita massa curta. Recordava quan era petit, les hores al carrer amb la bicicleta, les expulsions de l'escola i els crits de la mare que als minuts m'amanyagava amb els braços i em feia cosquelleres amb els dits. Poc li havia dit que l'estimava i probablement el patiment pel seu únic fill l'havia fet més gran del que era. Pensant amb la dona em sentia culpable, culpable per haver-la deixat sola però no en aquell moment sinó quan podia estar amb ella. Les feines em duraven tan poc que no valia la pena treballar i em passejava pel barri amb els amics com si fos la tasca més important del dia. Amb el temps aquest esbós mal fotut de la meva vida, que m'havia convertit en un paràsit feliç, em va doldre a l'ànima. Temps perdut, em vaig dir.
Però allà dins, on les oportunitats costaven de merèixer, em sentia com un pacient de teràpia introspectiva que si més no era capaç de fer alguna cosa: em feia el llit, era una mica mecànic i fins i tot vaig participar d’una obra de teatre on representava un tenor enamorat. M’entretenia amb els còmics de la biblioteca, amb els altres llibres el dit em delatava i la lentitud m’exasperava, així que preferia dir que m’avorria llegir a reconèixer que la lectura segurament hagués estat una d’aquelles oportunitats que tots mereixem tenir.
El primer dia de permís el vaig gaudir amb certa indiferència, havia de tornar i la llibertat amb una dosi tan petita em feia sentir més empresonat que mai. La resta d'aquests van ser com taques d'oli en un superflu tro de rei.
Vaig aprendre nous hàbits, l'esperança d'una “reinserció a la societat”, com ens deien els especialistes, era una eufòria compulsiva quan fent els tallers em felicitaven per la feina. Suposo que ser algú de profit és un esforç i la perseverança, quan no l'has alimentat, és un bé escàs que s'acaba al segon intent.

Vaig sortir d'allà després d'un trienni retallat com sortit d’una espècie d'escolaritat forçada.
Em vaig enganxar els dits al poc temps amb una projecció de futur a curt termini, un pla estratègic de guanyar diners fàcils per poder tirar endavant a la família. Les ànsies de ser algú em van tornar a la presó, on si més no, el temps perdut es convertia en temps de reflexió.