REPTE CLÀSSIC CDLXXII – CULPABILITAT o INNOCÈNCIA

Coses de família

Al terme municipal de Lladurs, envoltada de pinedes de pinassa, camps de blat i ordi, hi havia la Masia Puigmartí. La família podia viure de la terra, les espigues creixien altes i daurades, les bales de palla endolcien els camps i el gall els va viure centenars de matinades.
La pubilla, una dona especial plena de rareses, es va casar amb l’Antònio de Cal Solè, una família d’artesans ganiveters que tenien un petit taller a la planta baixa de la casa del poble. Va prometre fidelitat a la Fina per no fer ganivets i poder anar al camp, mentre el sogre s’ennegria les espatlles renegant per la vagància del gendre. Gairebé noranta-nou anys va viure aquell avi amb la falç a la mà!
El matrimoni, poc avingut i de conveniència, havia engendrat dos nens el dia que l’Antònio va celebrar la caça d’un porc-fer enorme i es va beure tots els culs dels porrons. Al poc, la dona va començar a tenir panxa. - Fina petaràs com les vedelles- . Li deia. Fins que va petar.
El tros no era suficient per tots dos, així era la llei del camp, i encara que haguessin nascut el mateix dia l’hereu era l'últim que havia nascut per ser el primer engendrat. Tota la família era de la ceba i el fill primogènit rebia l’herència i l’afecte. L’avi el va educar per portar les terres, cuidar el bestiar i fer-se càrrec del manteniment de la masia abans d’anar al forat.
Així va créixer en Pere, amb aires de grandesa per unes terres que ja eren seves i la protecció excessiva de la seva mare. La relació entre els germans era feixuga i quan van deixar de ser nens un era l’amo i en Jordi, ingenu com era, el jornaler.

Un dia de l’adolescència d’en Jordi després de segar, suat i extenuat per la calor, va deixar els estris del camp i va anar cap a casa més aviat que altres dies. Va pujar les escales per anar a la seva habitació. Al veure la porta entreoberta del Pere s’hi va atansar per saber si també havia plegat. Al veure’ls va quedar esmaperdut i va fugir escales avall amb el pas congelat. No el van veure, o això va creure per la normalitat que hi havia al menjador unes hores després. Amb l’esglai d’aquella tarda va començar a interpretar els detalls. Les carícies maternes s’ofegaven als ulls d’en Jordi que pres per l’angúnia i el dolor s’havia quedat mut. Testimoni d’allò, no se’n s’havia avenir, eren uns monstres!
El neguit creixia amb el secret d’incest, i el que ja era una relació trencada es va acabar de moldre per gairebé desaparèixer. El pare absent per l’aiguardent, el porró i els cigalons, rondava per les terres amb les mans a l’esquena guaitant la feina dels fills.
En Jordi va marxar una matinada freda amb un sac a l’esquena, tocat per la malastrugança d’unes àguiles que feia dies encerclaven la masia. Va caminar fins al poble on un comerciant de maquinària agrícola li va oferir acompanyar-lo.
Va marxar tant lluny com va poder. El seu ofici ja estava après així que amb poc temps va fer de jornaler a les terres de l’Ebre on va conèixer una pubilla, s’hi va casar i van formar una família.

Ben passats uns anys va rebre content la visita d’aquell comerciant que el va ajudar a començar una nova vida. El senyor Francesc havia envellit i anava vestit com el recordava, amb el seu inseparable barret de copa. Es van posar al dia de tot, dels nens, dels productes agrícoles que s’havien quedat desfasats, de la collita d’arròs,...
Al poc de ser allà li va explicar el motiu de la seva visita. Li va confessar que quan el va conèixer va veure la por als seus ulls i el va voler ajudar. Feia poc temps que havia tornat a estar per les seves terres i li havien explicat una història que feia posar els pèls de punta; per intuïció l’havia relacionat amb aquells fets.
En una masia del municipi de Lladurs, hi van haver uns assassinats macabres. L’avi era el responsable, va perdre el cap i amb una escopeta de caça va matar a trets a tota la família, fins i tot els tres nens petits, i els va llençar dins un pou. Més tard es va tirar per un pont.

- Si no recordo malament era la masia Puigmartí. No m’has volgut dir mai el teu cognom, amic Jordi...-.