Rusc quotidià

Llars vestides de persones
raons distintes de ser,
també d’estimar.

Imagina un món
una rodona asfaltada
rectangles, quadrats, maons,
un balcó, una finestra,
olors de sopars, titelles i roba estesa.

[de sobte el soroll d’una persiana]
A dies torna a casa
cansat de jornades al camió.
Glopejant te glaçat en una copa, se’l mira,
quan la nit encén la seva terrassa
rere un tul càlid amb dibuix d’ombra.

Dues teulades enllà, on cap gat miola,
una filigrana tènue es relliga
s’arronsa en un manyoc de llençols,
alhora grimpen les veus, exfoliant les parets,
d’una dona amb veu d’home,
d’un home amb veu de dona.

Pel besllum d’una obertura
s’intueix una fotografia,
ambdós siluetes
i un semblant carmí vermell.

El del quart fingeix un paper,
amuntega fotografies
amb excusa de sastre.
-Baixa les escombraries !- Crida la dona.
Tedi i una bossa blava a la mà.

[la claror és tèbia, de tauleta de nit]
Es deslliga els cabells
amant de l’art i la bellesa,
ressegueix amb l’índex, absorta gairebé,
els músculs d’una escultura grega
i el traç sublim dels pits petits d’una dona.

[dos, quatre, sis, el vuitè de les flors liles]
Du mel als llavis, una dolça veu materna
-Vigila caputxeta, el llop!-.
Abans no arriba el caçador els nens ja dormen.
Al menjador, l’altra mare desa les joguines.

[d’entre la gelosia s’intueix]
Té una por jove i un amor que pessiga
tartamudeja un últim sanglot,
és clar qui vol estimar,
és però qui voldrien que estimés?
Dubta, tempteja, flaqueja,
penja, despenja, la línia titubeja.

La fresca nocturna m’arrauleix, entro. ,
Un t’estimo emmudeix l’habitació,
em poso al llit amb calçotets
-Jo també t’estimo-.
I m’adormo sentint-lo respirar.

El grill de lluna minva,
es clou el jorn,
s’apaivaguen les llums...