2 per 3
D’una tirada, sense pensar-t’ho
Diga’m qui t’ha dut l’infern
Perquè renegues de qui ets
I enfonses l’ànima en una fossa, comú, potser?
Que el món rodola en un absurd franc i existent
I tu, dempeus, vomites síndromes receptades
Vius absort, somort, com un idiota
Sense demanar si algú té més gana que tu
L’eix del teu ésser, un bonic melic sense sortir
Un got vessant després d’una gota escopida
L’espasa que t’imposes davant una paret
Els quatre dies que gastes com entrades gratuïtes
Fes, fes, fes-te un món rocallós, empedrat
D’ambient desèrtic i corones d’espines
Un flagel·lar-se amb un cactus
Tranquil, no n’hi ha una altra, només una
Per aquells que podrien intentar-ho però prefereixen gastar tota l’empenta que tenen per caminar com els crancs
No preferiries un 3 per 1?
martes, 20 de julio de 2010
jueves, 8 de julio de 2010

Il.lustració de RnBonet
Nuesa camaleònica a 40º, sota l'ombra i sense vent
Escanya’m amb tendència inefable
amb dits prims i mans forjades
seu davant meu
pedaços de pells...
a l’era, com poma, els melucs
blau de gel just a l’entrecuix
vermell, encenall d’inferns
i el lilòs innocent, tal vegada el més calent
la línia es perd, no veig per on,
Oh, déu meu, on és la mà dreta?
i em perdo per una via més estreta
Oh, déu meu, on és la meva mà dreta?
insolació, calor......
i no ets més que un oasi, nu però,
dins la meva imaginació.
miércoles, 30 de junio de 2010
MELOREPTE 110: Eu Sei Que Vou Te Amar
Inesgotable, encara
T’excavo suau
per endur-me la teva sorra esmicolada
esgarrapant el teu record amb les ungles ensagnades;
et sento dissonant al ball ve
desalineant la melodia,
desafines o em desafies?
jo, t’estimo.
T’indignes febril, amb un puny a cada mà
per estroncar el silenci
simulant un mai més amb els ulls ofegats;
sé que m’escoltes a dalt la teulada
per això t’udolo amb un cant nocturn,
tornaràs o vindràs demà?
sé, que encara m’estimes.
Ferides que cicatritzen amb l'absència;
marees en baixamar, mar salada, encara.
viernes, 11 de junio de 2010
per la mama més maca!!!
Línia albaS’enfila suaument pel tul de pell
filigrana beix trencat, subtil de tacte
perfilant l’esqueix delicat del ventre.
Crepuscle que punteja l’arqueig
còmplice d’un equinocci de dia i un solstici de nit
antull al·legòric de bellesa exquisida.
La mare el sent néixer, el petit neix sentint-la.
per la meva laureta i el meu "nebot" Èric!
jueves, 10 de junio de 2010
REPTE VISUAL 130: LA SARGANTAIN
Bruta cobdícia,d’aquí la conxorxa
gata, gateta, sospira’m un miau
quan quieta em mires amb zel
pertorbant-me amb càstigs dolorosos
i blasfèmies ordinàries
lliga’m la ment amb l’entrecuix
dominant el pinzell masturbador
fent cercles pornogràfics sobre els pits
després de xuclar-ne tot el nèctar
diga’m que ets la meva meuca,
incandescent i d’ocre inflamable
fem dictats orals en sànscrit
com veus de titelles escorredisses i obedients
il•lustrant udols d’un mantra
disfressant d’inferns tots els eufemismes existents
així, amb perversió estàtica
farem cridar l’ànima del llenç encara humit.
gata, gateta, sospira’m un miau
quan quieta em mires amb zel
pertorbant-me amb càstigs dolorosos
i blasfèmies ordinàries
lliga’m la ment amb l’entrecuix
dominant el pinzell masturbador
fent cercles pornogràfics sobre els pits
després de xuclar-ne tot el nèctar
diga’m que ets la meva meuca,
incandescent i d’ocre inflamable
fem dictats orals en sànscrit
com veus de titelles escorredisses i obedients
il•lustrant udols d’un mantra
disfressant d’inferns tots els eufemismes existents
així, amb perversió estàtica
farem cridar l’ànima del llenç encara humit.
martes, 8 de junio de 2010
“Panxa plena, home content”
Tinc gana i quan tinc gana tinc mala llet. Després de donar un parell de voltes ben donades per la ciutat, ens hem adonat que de Fira res de res, que no hi ha ni espectacles, ni places amb batibull de gent, tret d’alguns pares passejant els seus fills i algun avi amb el diari.
- Bon dia, sap on és la Fira?- li pregunto a una senyora; respon amb la mirada un no rotund i ens diu que va ser fa dues setmanes.
A l’Irene la conec de fa poc, però està clar que era la responsable de donar un cop d’ull al calendari de festes del Bages.
- No passa res!- diu, tot i que jo penso que sí que passa, que ens haguéssim pogut estalviar uns quants quilòmetres i a hores d’ara podríem estar davant d’una paella d’arròs negre amb les onades com a fil musical. Però no, estem a Manresa i d’arròs amb onades no crec que n’hi hagi.
Aparquem al carrer Guimerà, sembla cèntric i és ple de botigues tancades. Ella passeja, jo busco un lloc per menjar. Baixem per un passeig, llegeixo les lletres d’un edifici que hi diu Teatre Conservatori i just al costat sembla haver-hi un restaurant. Travessem el carrer, ella mira l’estructura de l’edifici, jo llegeixo la carta.
L’Irene té un tic pronunciat que al principi em semblava sensual, a dia d’avui em comença a molestar: es rasca l’orella mentre fa l’ullet.
- Entrem!- dic després de fer una lectura en vertical. Pugem unes escales, un cambrer ens rep allargant-nos la carta.
Em decideixo per un empedrat bagenc i de segon un bacallà a la manresana, ja que sóc aquí menjaré gastronomia autòctona. Ella m’ha dit que demanava un no sé què, la veritat, ha fet dues vegades el gest de l’orella i l’ull i m’ha distret de tot plegat. El cambrer ens aconsella un picapoll, ella torna a fer el seu gest particular i remuga “hagués preferit un vi negre.”
Em porten el primer i desconnecto del tot, d’ella vull dir. L’empedrat és molt bó i m’entretinc analitzant els ingredients.
L’Irene em parla de passar uns dies a la muntanya i no m’agrada la muntanya! Em faig el boig escurant el plat amb una llesca de pa. Ella treu un calendari. Què fa amb un calendari?
- Hem de quedar per les vacances- diu. Somric subtilment, només em faltaria haver de coincidir amb aquesta lloca.
Oh, el segon! Quin bacallà i quines patates!, no hagués dit mai que per aquí es mengés aquest bacallà tan bo. M’omplo vàries vegades la copa de vi, en una d’elles veig que em fa mala cara i s’omple la copa ella mateixa.
Per les postres ja estic una mica marejat, pel vi suposo, i decideixo evadir-me d’ella i dels seus tics. Demanem el compte i divideixo en veu alta, ella em fa la mateixa mirada ofesa d’abans.
Condueixo a ralentí i esbufego tot dient que el bacallà estava per xarrupar-se els dits.
Tinc gana i quan tinc gana tinc mala llet. Després de donar un parell de voltes ben donades per la ciutat, ens hem adonat que de Fira res de res, que no hi ha ni espectacles, ni places amb batibull de gent, tret d’alguns pares passejant els seus fills i algun avi amb el diari.
- Bon dia, sap on és la Fira?- li pregunto a una senyora; respon amb la mirada un no rotund i ens diu que va ser fa dues setmanes.
A l’Irene la conec de fa poc, però està clar que era la responsable de donar un cop d’ull al calendari de festes del Bages.
- No passa res!- diu, tot i que jo penso que sí que passa, que ens haguéssim pogut estalviar uns quants quilòmetres i a hores d’ara podríem estar davant d’una paella d’arròs negre amb les onades com a fil musical. Però no, estem a Manresa i d’arròs amb onades no crec que n’hi hagi.
Aparquem al carrer Guimerà, sembla cèntric i és ple de botigues tancades. Ella passeja, jo busco un lloc per menjar. Baixem per un passeig, llegeixo les lletres d’un edifici que hi diu Teatre Conservatori i just al costat sembla haver-hi un restaurant. Travessem el carrer, ella mira l’estructura de l’edifici, jo llegeixo la carta.
L’Irene té un tic pronunciat que al principi em semblava sensual, a dia d’avui em comença a molestar: es rasca l’orella mentre fa l’ullet.
- Entrem!- dic després de fer una lectura en vertical. Pugem unes escales, un cambrer ens rep allargant-nos la carta.
Em decideixo per un empedrat bagenc i de segon un bacallà a la manresana, ja que sóc aquí menjaré gastronomia autòctona. Ella m’ha dit que demanava un no sé què, la veritat, ha fet dues vegades el gest de l’orella i l’ull i m’ha distret de tot plegat. El cambrer ens aconsella un picapoll, ella torna a fer el seu gest particular i remuga “hagués preferit un vi negre.”
Em porten el primer i desconnecto del tot, d’ella vull dir. L’empedrat és molt bó i m’entretinc analitzant els ingredients.
L’Irene em parla de passar uns dies a la muntanya i no m’agrada la muntanya! Em faig el boig escurant el plat amb una llesca de pa. Ella treu un calendari. Què fa amb un calendari?
- Hem de quedar per les vacances- diu. Somric subtilment, només em faltaria haver de coincidir amb aquesta lloca.
Oh, el segon! Quin bacallà i quines patates!, no hagués dit mai que per aquí es mengés aquest bacallà tan bo. M’omplo vàries vegades la copa de vi, en una d’elles veig que em fa mala cara i s’omple la copa ella mateixa.
Per les postres ja estic una mica marejat, pel vi suposo, i decideixo evadir-me d’ella i dels seus tics. Demanem el compte i divideixo en veu alta, ella em fa la mateixa mirada ofesa d’abans.
Condueixo a ralentí i esbufego tot dient que el bacallà estava per xarrupar-se els dits.
Fotografia de RnBonetDe títol llarg: Pica pica sobre gel
d’ampolla, menta, escarola i tija
laberint il·lusori de passions
Era pedra gebrada, com de cor espès de nata agre
amb beguda orfe de gust i incolora,
que no és transparent, més aviat opaca i trista, així, amb tacte fred.
Era l’inici, quan l’Eden ja no hi era i els homes vestien de cuir,
d’instints diria jo.
El conte explica que fou un senyor, el senyor Martí, un Sant que duia un Arc,
i de tots n’escollí un de vellut, fresc, lliç, sedós, arrugat, calent, mullat, viscós, suau i en vestí les voreres per fer-ne racons.
Volia engalanar el món sencer i embarcà llavors el seu verd dins una barca on hi havia una mica de cada. El capità Noè, que tenia sang de pirata i una brúixula, preveia dies de sol i en volia espargir una a cada port. Plogué de valent com de diluvi mal entès. El que aparentava ser un teixit d’ampolla, menta, escarola i tija, amb la pluja s’excitava de valent, enamorava amb l'olor de fertilitat que es desprenia del seu sexe. Així deixà prenyades moltes dones, tantes foren que la terra, que encara no era rodona, es convertí en un laberint.
Diuen que il·lusori de passions.
Amb tot això es diu que...quan algú creu ser sobre el gel, dempeus immòbils, gairebé covards, si mira l’horitzó veu aquest infinit fet de punts de vellut, frescos, llisos, sedosos, calents, xops, viscosos i suaus, i no se sap com, ni sé si és del tot cert, la resta es converteix en ombra (?¿).
No hi ha, però, res que ho corrobori.
Encara que...és el color de l'Esperança, oi?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)


