jueves, 10 de junio de 2010

REPTE VISUAL 130: LA SARGANTAIN

Pintura de Ramon Casas

Bruta cobdícia,d’aquí la conxorxa

gata, gateta, sospira’m un miau
quan quieta em mires amb zel
pertorbant-me amb càstigs dolorosos
i blasfèmies ordinàries
lliga’m la ment amb l’entrecuix
dominant el pinzell masturbador
fent cercles pornogràfics sobre els pits
després de xuclar-ne tot el nèctar
diga’m que ets la meva meuca,
incandescent i d’ocre inflamable
fem dictats orals en sànscrit
com veus de titelles escorredisses i obedients
il•lustrant udols d’un mantra
disfressant d’inferns tots els eufemismes existents
així, amb perversió estàtica
farem cridar l’ànima del llenç encara humit.

martes, 8 de junio de 2010

“Panxa plena, home content”

Tinc gana i quan tinc gana tinc mala llet. Després de donar un parell de voltes ben donades per la ciutat, ens hem adonat que de Fira res de res, que no hi ha ni espectacles, ni places amb batibull de gent, tret d’alguns pares passejant els seus fills i algun avi amb el diari.
- Bon dia, sap on és la Fira?- li pregunto a una senyora; respon amb la mirada un no rotund i ens diu que va ser fa dues setmanes.
A l’Irene la conec de fa poc, però està clar que era la responsable de donar un cop d’ull al calendari de festes del Bages.
- No passa res!- diu, tot i que jo penso que sí que passa, que ens haguéssim pogut estalviar uns quants quilòmetres i a hores d’ara podríem estar davant d’una paella d’arròs negre amb les onades com a fil musical. Però no, estem a Manresa i d’arròs amb onades no crec que n’hi hagi.
Aparquem al carrer Guimerà, sembla cèntric i és ple de botigues tancades. Ella passeja, jo busco un lloc per menjar. Baixem per un passeig, llegeixo les lletres d’un edifici que hi diu Teatre Conservatori i just al costat sembla haver-hi un restaurant. Travessem el carrer, ella mira l’estructura de l’edifici, jo llegeixo la carta.
L’Irene té un tic pronunciat que al principi em semblava sensual, a dia d’avui em comença a molestar: es rasca l’orella mentre fa l’ullet.
- Entrem!- dic després de fer una lectura en vertical. Pugem unes escales, un cambrer ens rep allargant-nos la carta.
Em decideixo per un empedrat bagenc i de segon un bacallà a la manresana, ja que sóc aquí menjaré gastronomia autòctona. Ella m’ha dit que demanava un no sé què, la veritat, ha fet dues vegades el gest de l’orella i l’ull i m’ha distret de tot plegat. El cambrer ens aconsella un picapoll, ella torna a fer el seu gest particular i remuga “hagués preferit un vi negre.”
Em porten el primer i desconnecto del tot, d’ella vull dir. L’empedrat és molt bó i m’entretinc analitzant els ingredients.
L’Irene em parla de passar uns dies a la muntanya i no m’agrada la muntanya! Em faig el boig escurant el plat amb una llesca de pa. Ella treu un calendari. Què fa amb un calendari?
- Hem de quedar per les vacances- diu. Somric subtilment, només em faltaria haver de coincidir amb aquesta lloca.
Oh, el segon! Quin bacallà i quines patates!, no hagués dit mai que per aquí es mengés aquest bacallà tan bo. M’omplo vàries vegades la copa de vi, en una d’elles veig que em fa mala cara i s’omple la copa ella mateixa.
Per les postres ja estic una mica marejat, pel vi suposo, i decideixo evadir-me d’ella i dels seus tics. Demanem el compte i divideixo en veu alta, ella em fa la mateixa mirada ofesa d’abans.

Condueixo a ralentí i esbufego tot dient que el bacallà estava per xarrupar-se els dits.
Fotografia de RnBonet

De títol llarg: Pica pica sobre gel
d’ampolla, menta, escarola i tija
laberint il·lusori de passions


Era pedra gebrada, com de cor espès de nata agre
amb beguda orfe de gust i incolora,
que no és transparent, més aviat opaca i trista, així, amb tacte fred.
Era l’inici, quan l’Eden ja no hi era i els homes vestien de cuir,
d’instints diria jo.
El conte explica que fou un senyor, el senyor Martí, un Sant que duia un Arc,
i de tots n’escollí un de vellut, fresc, lliç, sedós, arrugat, calent, mullat, viscós, suau i en vestí les voreres per fer-ne racons.
Volia engalanar el món sencer i embarcà llavors el seu verd dins una barca on hi havia una mica de cada. El capità Noè, que tenia sang de pirata i una brúixula, preveia dies de sol i en volia espargir una a cada port. Plogué de valent com de diluvi mal entès. El que aparentava ser un teixit d’ampolla, menta, escarola i tija, amb la pluja s’excitava de valent, enamorava amb l'olor de fertilitat que es desprenia del seu sexe. Així deixà prenyades moltes dones, tantes foren que la terra, que encara no era rodona, es convertí en un laberint.

Diuen que il·lusori de passions.

Amb tot això es diu que...quan algú creu ser sobre el gel, dempeus immòbils, gairebé covards, si mira l’horitzó veu aquest infinit fet de punts de vellut, frescos, llisos, sedosos, calents, xops, viscosos i suaus, i no se sap com, ni sé si és del tot cert, la resta es converteix en ombra (?¿).

No hi ha, però, res que ho corrobori.
Encara que...és el color de l'Esperança, oi?

jueves, 27 de mayo de 2010

vols compartir la meva primavera?



L’ampit té gust de clorofil•la,

i de tu;
de dia, el sol m’escalfa
de nit, l’aire nocturn em bressola.

Neix fragància de cada brot
Aquells que a punt d’obrir-se mesures les puntes
-són quatre, les veus?-,
s’intueix el color, és viu i de pell suau.

M’empenys la terra amb rastres de pluja just al beure’m tota l’aigua;
I amb mirada d’elegant jardiner
em dibuixes al rostre la flor més bonica.

Canta’m fluix amb les puntes dels dits
i llança el teu alè sobre les meves fulles
m’obriré expectant de violeta i groc,
arrelant-te als deliris de la meva primavera.

martes, 11 de mayo de 2010

"per Celaya i Alberti" aportació de l'amic Bonet!

Sonet de Rafael Alberti

jueves, 6 de mayo de 2010

RPV 126 (no he arribat a temps...)

Dona de braços creuats de Picasso

Reencarnació

Tul diàfan de l’esperit
Que sense preàmbuls cala de fred
Intens, auster, d’olor marcit i sospirs de pedra.

Cotó somort calat als ossos
Arrugues als colzes, a la falda, l’entrecuix
el seny abatut i fràgil com el cristall.

-Ramon, amor, per què em deixes sola?

El silenci estreny l’habitació
Àrid i amb pes de plom

Viuda d’amor, amant del dolor.

lunes, 3 de mayo de 2010


pintura d'Ester Valls

La filla del faroner

Si em sents serà com la cançó d’un grill
Duré un pedaç de lluna tapant-me els ulls
I un jorn de nit per fer-me somni

Si et sento seràs com l’udol d’un llop
Duràs un desig de son enfosquint-te el dia
I un petó salat per cobrir-me els llavis

El nostre so es farà miques per les teulades d’aigua
Quan s’apagui l’eterna llum
I siguem fets només d’ombra

Les hores ens fondran en un cabal de presagis

Nota per l'Ester:
De nou entre línies!
He triat unes estrofes, una història gairebé breu de dos amants.
Provablement no és la que t’imaginaves quan traçaves el blanc dels seus ulls o el groc pàl•lid de la lluna. Però és un estrip del meu cap al veure aquesta obra!

A la propera vinc a veure’t!

Una abraçada!