sábado, 26 de febrero de 2011

Rusc quotidià
Llars vestides de persones
raons distintes de ser,
també d’estimar.

Imagina un món
una rodona asfaltada
rectangles, quadrats, maons,
un balcó, una finestra,
olors de sopars, titelles i roba estesa.

[de sobte el soroll d’una persiana]
A dies torna a casa
cansat de jornades al camió.
Glopejant te glaçat en una copa, se’l mira,
quan la nit encén la seva terrassa
rere un tul càlid amb dibuix d’ombra.

Dues teulades enllà, on cap gat miola,
una filigrana tènue es relliga
s’arronsa en un manyoc de llençols,
alhora grimpen les veus, exfoliant les parets,
d’una dona amb veu d’home,
d’un home amb veu de dona.

Pel besllum d’una obertura
s’intueix una fotografia,
ambdós siluetes
i un semblant carmí vermell.

El del quart fingeix un paper,
amuntega fotografies
amb excusa de sastre.
-Baixa les escombraries !- Crida la dona.
Tedi i una bossa blava a la mà.

[la claror és tèbia, de tauleta de nit]
Es deslliga els cabells
amant de l’art i la bellesa,
ressegueix amb l’índex, absorta gairebé,
els músculs d’una escultura grega
i el traç sublim dels pits petits d’una dona.

[dos, quatre, sis, el vuitè de les flors liles]
Du mel als llavis, una dolça veu materna
-Vigila caputxeta, el llop!-.
Abans no arriba el caçador els nens ja dormen.
Al menjador, l’altra mare desa les joguines.

[d’entre la gelosia s’intueix]
Té una por jove i un amor que pessiga
tartamudeja un últim sanglot,
és clar qui vol estimar,
és però qui voldrien que estimés?
Dubta, tempteja, flaqueja,
penja, despenja, la línia titubeja.

La fresca nocturna m’arrauleix, entro. ,
Un t’estimo emmudeix l’habitació,
em poso al llit amb calçotets
-Jo també t’estimo-.
I m’adormo sentint-lo respirar.

El grill de lluna minva,
es clou el jorn,
s’apaivaguen les llums...
un altre que tenia pressa

bon dia!
si a tu
si, si, a tu
bon dia!
vine, si, si, vine
és un moment, no et robaré molt temps
seu en aquesta cadira
no, no, de debó, serà un minut, com a molt dos
tranquil, no, no, no venc res
seu, seu aquí, jo seuré al teu costat
és un moment, de debò
no venc res, de veritat
seu aquí siusplau
seu i mira, si, si, aquí,
no, no , no t’aixequis, és un moment de debò
bé, no et preocupis, un altre dia, si, si, gràcies, arreveure

jueves, 18 de noviembre de 2010

tonterías de un imbécil

Una vez, un soplo de aire que se estremece por debajo de la ventana cuando el día es de noche y nuves claro que la noche también es un ciclo de un día me siento absorto por un ruído que digo un ruido más que un ruido como un sonido de alguien como una voz de mujer como de mujer desnuda que se acerca lentamente para tocarme así sueño en unos pechos en unas nalgas en una boca que susurra sólo me susurra y es de lejos lluvia se está mojando el suelo y el coche quedará más limpio y la mañana será más fría y me siento sólo y sueño en mujeres de aire o un aire de mujer da igual y voy a la cocina y unto una tostada con mermelada caducada y abro una cerveza con un dedo me siento poderoso aún sólo siento más soplos de todas las ventana de debajo las puerta y presiento mujeres muchas más de una por debajo menos de tres por encima me agobia la muchedumbre y los espacios llenos de gente y me siento afortunado solo y placentero

martes, 16 de noviembre de 2010

RPV 149

Decadència

-shhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh
que comença la funció- Es rumoreja.
-Senyores i senyors l’arlequí[ííííí] Se[eeeee]ra[aaaaa]fí[ííííí]!-
-Fa por mama- Diu la nena de les trenes.
-Està trist- Diu la mare de la nena.
-Per què ha d’estar trist?- Diu la tieta.
-Està begut- Diu el pare.
La pintura li aixeca el somriure
enaltint una mirada trista
els quadres esborrats
els claus rovellats,
fent-lo més de cauxo que d’alzina;
i només crida, crida com un boig.
-Uuuuuu, fora, uuuuu-Diu una onada de nens.

-Goita mama, no és l’Arlequí Serafí?- Diu la nena de les trenes.
-El del circ?- Diu la mare.
-Per què hauria de ser el del circ?- Diu la tieta.
-Aquí es queda!-Diu el pare.
I l’ajuda, suaument,
a caure dins les escombraries.

martes, 26 de octubre de 2010

El lila és un color fred Il.RnBonet

A l’obrir-lo la vaig veure com l’últim dia
Amb Pell de ceràmica
Recoberta de pols fina, com de teranyina
Nua i eternament dormida
Rodolant pels records, vaig vomitar
Extasiat de dolor
N’era un, un 31 d’octubre, de gom a gom
De morts, de vius i flors seccionades
Consol de molts, pecat de burros
M’intuïa la migranya, dues com ella?
Vaig marxar de seguida

martes, 19 de octubre de 2010

Per fi un bonet amb aires masculins!

Per fi! Un home!

Oh, home, un home, un gairebé únic home!!!
[Bonet, què t’ha passat?]
De tots els dibuixets, que busquen versets
Em quedo amb aquest!
Que per què?
Doncs pel xassís, l’eina i el color
Pel posat, la tauleta i el que sembla un cinturó
Pel teixit contràctil del cos
Que dibuixa el que amaga un gran cor
Bondat, generositat i tot un mar de virilitat
Oh, home, un home!, un gairebé únic home!!!
Un Adan! aquí una Eva!
[Bonet, algun truquet per fer-lo de carn?]
Si algú un dia va multiplicar peixos sense esquers,
Fes-ne alguns [homes d'aquests, no de peixos]per la propera trobada i en farem una rifa ben apanyada!

-dones relataires, allau de correus pel Bonet,
es veu
que en sap fer de veritat, de cap a peus!-

Nou RPV numero nysnystruacincguilato


Buf, rebuf

Fa fred, un fred calent, com d’olor de fum
Recorda al dolç del panellet i a la calenta castanya
Així, en un ventall d’ocres i marrons secs
es gronxen juganeres les fulles enriolades
cantant esvalotades al patí de l’escola:

“Oh, la la
quin sanglot d’aires,
d’anar i venir de vents
sotracs, remolcs i revifades.

Que serà, serà
alegria que vola
dansa del plataner
lleu revolta, solta.”