Involuntari
La idea em va semblar captivadora, poc arriscada i rentable. Els meus dots de mangui d'anar per casa quedaven a l'esguard dels amics i d’alguns policies del barri que em somreien quans els hi oferia una cigarreta amistosament.
La ciutat era plena de cables, i la veritat, que una part es quedés sense servei uns dies se me'n refumia. Així que de nit, amb un frontal i unes alicates, vam procedir el meu company i jo a tallar cables i més cables de línia telefònica; la lleugeresa del material ens va facilitar la fugida. A les poques hores ens van detenir. Les últimes paraules del jutge ens van engarjolar durant tres anys segons l'article 235.2 del codi penal. La dona amb els ulls feredats va tòrcer el cap amb l'expressió de “ja t'ho deia”, i jo, amb les mans lligades em vaig quedar en blanc.
Poc o molt després vaig reaccionar donant un cop d'ull a l'habitació i als dos nous estranys. Així va començar la meva nova vida a Can Brians amb el so amarg de les reixes, l'aire oprimit de les dependències, dos pòtols i un parells de pixallits que si més no estaven allà perquè volien.
L'adaptació va ser espessa. Si podia, dormia per no ser-hi i si hi havia de ser, pensava. El temps d'espera per una visita era llarga i la visita massa curta. Recordava quan era petit, les hores al carrer amb la bicicleta, les expulsions de l'escola i els crits de la mare que als minuts m'amanyagava amb els braços i em feia cosquelleres amb els dits. Poc li havia dit que l'estimava i probablement el patiment pel seu únic fill l'havia fet més gran del que era. Pensant amb la dona em sentia culpable, culpable per haver-la deixat sola però no en aquell moment sinó quan podia estar amb ella. Les feines em duraven tan poc que no valia la pena treballar i em passejava pel barri amb els amics com si fos la tasca més important del dia. Amb el temps aquest esbós mal fotut de la meva vida, que m'havia convertit en un paràsit feliç, em va doldre a l'ànima. Temps perdut, em vaig dir.
Però allà dins, on les oportunitats costaven de merèixer, em sentia com un pacient de teràpia introspectiva que si més no era capaç de fer alguna cosa: em feia el llit, era una mica mecànic i fins i tot vaig participar d’una obra de teatre on representava un tenor enamorat. M’entretenia amb els còmics de la biblioteca, amb els altres llibres el dit em delatava i la lentitud m’exasperava, així que preferia dir que m’avorria llegir a reconèixer que la lectura segurament hagués estat una d’aquelles oportunitats que tots mereixem tenir.
El primer dia de permís el vaig gaudir amb certa indiferència, havia de tornar i la llibertat amb una dosi tan petita em feia sentir més empresonat que mai. La resta d'aquests van ser com taques d'oli en un superflu tro de rei.
Vaig aprendre nous hàbits, l'esperança d'una “reinserció a la societat”, com ens deien els especialistes, era una eufòria compulsiva quan fent els tallers em felicitaven per la feina. Suposo que ser algú de profit és un esforç i la perseverança, quan no l'has alimentat, és un bé escàs que s'acaba al segon intent.
Vaig sortir d'allà després d'un trienni retallat com sortit d’una espècie d'escolaritat forçada.
Em vaig enganxar els dits al poc temps amb una projecció de futur a curt termini, un pla estratègic de guanyar diners fàcils per poder tirar endavant a la família. Les ànsies de ser algú em van tornar a la presó, on si més no, el temps perdut es convertia en temps de reflexió.
sábado, 30 de abril de 2011
martes, 12 de abril de 2011
RPV 167
Jo em donaria....
fóra un vermut
de paladar exquisit
on emprenguérem queixalada
un aplec imprevist
rauxa fera de la gana
un empolsimat
“alau fab”,
,o el que en queda,
-Ruc, deixa’n per la resta-
dic al més forçut
empentant per ser el primer
qui bada pel peu es calça
i jo que sóc llest, m’enfilo
per la coberta estreta
em llegeixo quan m’aturo
i la munió em deixa
cada lletra
“Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés “
mataria per multiplicar-ne el pes
dos lloms
i cinc teixells
deu talls així en blanc
i cent més de vers petit
vint títols i el cordill de melic
que la seda setinada
em fa perdre els sentits
coloraines per vestir
que són saladetes i passen fi
saps què et dic?
que m’afanyo per sortir
estic tip i tinc un tap
el paper de poesia m’amanyaga.
-jo em donaria...
per un altre com aquest!
PARTICIPA DEL REPTE!!!
http://relatsencatala.cat/conversa/rpv-167-definitiu/1035847
martes, 5 de abril de 2011
Curiosa
De la sèrie per a l'exposició Somni o realitat (El Arco de la Virgen) Llapis i acrílic sobre fusta
Ester, ja saps que vaig al meu aire...La noia es veu espantada, però no del tot, és com...mirar sense tocar però...i si...
Curiosa
Vermell, gola de llop
aire pesat, feixuc, sufocant
metall al llavis,
i ombres als ulls
Amb escreix,
intrínsecs, ocults
els sentits, actors,
acció
la mirada és una mà,
una sola,
es capbussa a distància
pells, aroma,
tacte entumit
saliva fosa
que humiteja el drap
el silenci arromangat
un gemec pessiga
un instant esgarrapa
un sol minut més
i el temps delira
olfacte de goma
que rellisca com l’oli
que crema
i es fa i es desfà...
joc camaleònic
i més dibuixos que s’agiten
sábado, 2 de abril de 2011
RPV 166 – L’ONADA
mare mar
amb força
s’abraça a la sorra
liquant els peixos nocturns
el passeig de les gavines
i la brúixola dels vents
escuma com garrots
un puny
i un garfi que rasura la carn terrosa
la sal coent les ferides
bondat desmesurada
mare, no m’estimis tant
jueves, 10 de marzo de 2011
RPV 163 - NO WOMAN, NO CRY
"No Woman, No Cry" de Chris Ofilidiamant
t’he polit totes les vedes
coent, roent la pell com fang
nit, miol, tan sols un luxe
de dia, nostàlgia, dol i sang
desgavell de crits aspres
cops, enuigs i temps d’agror
cap cot, tristor i pena
corc nodrit de més dolor
miner comanat pel dimoni
forca punxeguda d’acer rovell
impur, rebuig, malforjat i sàtir
tall que raja un riu vermell
desconsol, collaret de vidre
esberlant l’espessor viscut
sense tu no hi ha cadena
rude, mal home, home brut
sóc joia, la més bonica
roca ferma, bell cristall
esculpida amb mans d’argila
sóc dona, una dona com cal
t’he polit totes les vedes
coent, roent la pell com fang
nit, miol, tan sols un luxe
de dia, nostàlgia, dol i sang
desgavell de crits aspres
cops, enuigs i temps d’agror
cap cot, tristor i pena
corc nodrit de més dolor
miner comanat pel dimoni
forca punxeguda d’acer rovell
impur, rebuig, malforjat i sàtir
tall que raja un riu vermell
desconsol, collaret de vidre
esberlant l’espessor viscut
sense tu no hi ha cadena
rude, mal home, home brut
sóc joia, la més bonica
roca ferma, bell cristall
esculpida amb mans d’argila
sóc dona, una dona com cal
sábado, 26 de febrero de 2011
Rusc quotidià
Llars vestides de persones
raons distintes de ser,
també d’estimar.
Imagina un món
una rodona asfaltada
rectangles, quadrats, maons,
un balcó, una finestra,
olors de sopars, titelles i roba estesa.
[de sobte el soroll d’una persiana]
A dies torna a casa
cansat de jornades al camió.
Glopejant te glaçat en una copa, se’l mira,
quan la nit encén la seva terrassa
rere un tul càlid amb dibuix d’ombra.
Dues teulades enllà, on cap gat miola,
una filigrana tènue es relliga
s’arronsa en un manyoc de llençols,
alhora grimpen les veus, exfoliant les parets,
d’una dona amb veu d’home,
d’un home amb veu de dona.
Pel besllum d’una obertura
s’intueix una fotografia,
ambdós siluetes
i un semblant carmí vermell.
El del quart fingeix un paper,
amuntega fotografies
amb excusa de sastre.
-Baixa les escombraries !- Crida la dona.
Tedi i una bossa blava a la mà.
[la claror és tèbia, de tauleta de nit]
Es deslliga els cabells
amant de l’art i la bellesa,
ressegueix amb l’índex, absorta gairebé,
els músculs d’una escultura grega
i el traç sublim dels pits petits d’una dona.
[dos, quatre, sis, el vuitè de les flors liles]
Du mel als llavis, una dolça veu materna
-Vigila caputxeta, el llop!-.
Abans no arriba el caçador els nens ja dormen.
Al menjador, l’altra mare desa les joguines.
[d’entre la gelosia s’intueix]
Té una por jove i un amor que pessiga
tartamudeja un últim sanglot,
és clar qui vol estimar,
és però qui voldrien que estimés?
Dubta, tempteja, flaqueja,
penja, despenja, la línia titubeja.
La fresca nocturna m’arrauleix, entro. ,
Un t’estimo emmudeix l’habitació,
em poso al llit amb calçotets
-Jo també t’estimo-.
I m’adormo sentint-lo respirar.
El grill de lluna minva,
es clou el jorn,
s’apaivaguen les llums...
raons distintes de ser,
també d’estimar.
Imagina un món
una rodona asfaltada
rectangles, quadrats, maons,
un balcó, una finestra,
olors de sopars, titelles i roba estesa.
[de sobte el soroll d’una persiana]
A dies torna a casa
cansat de jornades al camió.
Glopejant te glaçat en una copa, se’l mira,
quan la nit encén la seva terrassa
rere un tul càlid amb dibuix d’ombra.
Dues teulades enllà, on cap gat miola,
una filigrana tènue es relliga
s’arronsa en un manyoc de llençols,
alhora grimpen les veus, exfoliant les parets,
d’una dona amb veu d’home,
d’un home amb veu de dona.
Pel besllum d’una obertura
s’intueix una fotografia,
ambdós siluetes
i un semblant carmí vermell.
El del quart fingeix un paper,
amuntega fotografies
amb excusa de sastre.
-Baixa les escombraries !- Crida la dona.
Tedi i una bossa blava a la mà.
[la claror és tèbia, de tauleta de nit]
Es deslliga els cabells
amant de l’art i la bellesa,
ressegueix amb l’índex, absorta gairebé,
els músculs d’una escultura grega
i el traç sublim dels pits petits d’una dona.
[dos, quatre, sis, el vuitè de les flors liles]
Du mel als llavis, una dolça veu materna
-Vigila caputxeta, el llop!-.
Abans no arriba el caçador els nens ja dormen.
Al menjador, l’altra mare desa les joguines.
[d’entre la gelosia s’intueix]
Té una por jove i un amor que pessiga
tartamudeja un últim sanglot,
és clar qui vol estimar,
és però qui voldrien que estimés?
Dubta, tempteja, flaqueja,
penja, despenja, la línia titubeja.
La fresca nocturna m’arrauleix, entro. ,
Un t’estimo emmudeix l’habitació,
em poso al llit amb calçotets
-Jo també t’estimo-.
I m’adormo sentint-lo respirar.
El grill de lluna minva,
es clou el jorn,
s’apaivaguen les llums...
un altre que tenia pressa
bon dia!
si a tu
si, si, a tu
bon dia!
vine, si, si, vine
és un moment, no et robaré molt temps
seu en aquesta cadira
no, no, de debó, serà un minut, com a molt dos
tranquil, no, no, no venc res
seu, seu aquí, jo seuré al teu costat
és un moment, de debò
no venc res, de veritat
bon dia!
si a tu
si, si, a tu
bon dia!
vine, si, si, vine
és un moment, no et robaré molt temps
seu en aquesta cadira
no, no, de debó, serà un minut, com a molt dos
tranquil, no, no, no venc res
seu, seu aquí, jo seuré al teu costat
és un moment, de debò
no venc res, de veritat
seu aquí siusplau
seu i mira, si, si, aquí,
no, no , no t’aixequis, és un moment de debò
bé, no et preocupis, un altre dia, si, si, gràcies, arreveure
seu i mira, si, si, aquí,
no, no , no t’aixequis, és un moment de debò
bé, no et preocupis, un altre dia, si, si, gràcies, arreveure
Suscribirse a:
Entradas (Atom)

