lunes, 23 de agosto de 2010

bona senyal!

Escurar els ossos

Si es pogués assenyalar un pensament,
una idea, una sensació,
duríem més mans a sota la roba,
peus amb deu dits
i ulls trifàsics amb falanges, carn i ungles.

Ceba, de capes!- dic.
Pluja, d’aigua es b[v]eu
Temps com ordits encreuats


Llepa i queixala


lunes, 2 de agosto de 2010


Forjarem instants,
Fent de la calor blocs de gel
Amb les cames, els ulls i la ment
D’il.lusions, agulles immòbils d’un temps
Per així palpar-lo i endur-me’l a la meva motxilla


Bones vacances!!!
tornaré amb molt a dir

martes, 20 de julio de 2010



Il·lustració per al relat La loca, de Pedro Gimeno
d'Ester Vall http://esterke.blogspot.com/

aquí la meva versió dels fets, a Gràcia

“La loca”, vida d’un barri

Té els setanta i tants, o be uns vuitanta o a tocar els cent
peregrina quan gemeguen i emmudeixen les rates
du pintades les corbes a la pell i les arrugues a la roba
i porta les sabates enllustrades d’un taló mutilat pel sabater

-Pites pites!- Els coloms xarrupen el pà moll,
parrupegen a destemps i la mirem amb el bec afamat
d’altres estones es fuma el capvespre amb paper fi
equilibrant les fustes d’un banc anònim, avorrit i palplantat.

Es deslliga els passadors i s’esquitxa canosa quan fa vent,
per les carícies de la pluja, l’asfíxia de l’estiu i el fred humit de la ciutat
comptant les llambordes de la places,,els vianants i viaranys de les parets
de dreta a esquerra els dies parells il.luminats per la farmàcia

És més la història del barri que una de pròpia
sempre ha estat vella i els anys l’escanyen a les cicatrius veïnals
té nom: “la loca” perquè divaga sobre res en concret
i un tot alhora

I així és un dia rere any, gairebé dècades
cantonades, escales, voreres, pujades, portals, semàfors
s’esmuny amb el gris ciutat i la vida latent d’un barri
a diari, gairebé obsessió, de les dotze de l’astrolabi de la plaça del sol

Si la pedra és farcida de fulles grogues i seques, és tardor
de veres és primavera quan gairebé sempre està molla
no sempre, a vegades és hivern i l’aigua s’arrapa glaçada
i els estiu l’hora sembla d’ agulles de carn i òs, tota suada

Un petonàs ben fort Ester!!!
2 per 3

D’una tirada, sense pensar-t’ho
Diga’m qui t’ha dut l’infern
Perquè renegues de qui ets
I enfonses l’ànima en una fossa, comú, potser?

Que el món rodola en un absurd franc i existent
I tu, dempeus, vomites síndromes receptades
Vius absort, somort, com un idiota
Sense demanar si algú té més gana que tu

L’eix del teu ésser, un bonic melic sense sortir
Un got vessant després d’una gota escopida
L’espasa que t’imposes davant una paret
Els quatre dies que gastes com entrades gratuïtes

Fes, fes, fes-te un món rocallós, empedrat
D’ambient desèrtic i corones d’espines
Un flagel·lar-se amb un cactus
Tranquil, no n’hi ha una altra, només una

Per aquells que podrien intentar-ho però prefereixen gastar tota l’empenta que tenen per caminar com els crancs

No preferiries un 3 per 1?

jueves, 8 de julio de 2010


Il.lustració de RnBonet

Nuesa camaleònica a 40º, sota l'ombra i sense vent

Escanya’m amb tendència inefable
amb dits prims i mans forjades
seu davant meu
pedaços de pells...
a l’era, com poma, els melucs
blau de gel just a l’entrecuix
vermell, encenall d’inferns
i el lilòs innocent, tal vegada el més calent
la línia es perd, no veig per on,
Oh, déu meu, on és la mà dreta?
i em perdo per una via més estreta
Oh, déu meu, on és la meva mà dreta?
insolació, calor......
i no ets més que un oasi, nu però,
dins la meva imaginació.

miércoles, 30 de junio de 2010

MELOREPTE 110: Eu Sei Que Vou Te Amar


l'Estartit

Inesgotable, encara

T’excavo suau
per endur-me la teva sorra esmicolada
esgarrapant el teu record amb les ungles ensagnades;
et sento dissonant al ball ve
desalineant la melodia,
desafines o em desafies?
jo, t’estimo.

T’indignes febril, amb un puny a cada mà
per estroncar el silenci
simulant un mai més amb els ulls ofegats;
sé que m’escoltes a dalt la teulada
per això t’udolo amb un cant nocturn,
tornaràs o vindràs demà?
sé, que encara m’estimes.

Ferides que cicatritzen amb l'absència;
marees en baixamar, mar salada, encara.


viernes, 11 de junio de 2010

per la mama més maca!!!

Línia alba

S’enfila suaument pel tul de pell
filigrana beix trencat, subtil de tacte
perfilant l’esqueix delicat del ventre.

Crepuscle que punteja l’arqueig
còmplice d’un equinocci de dia i un solstici de nit
antull al·legòric de bellesa exquisida.

La mare el sent néixer, el petit neix sentint-la.


per la meva laureta i el meu "nebot" Èric!