jueves, 6 de mayo de 2010

RPV 126 (no he arribat a temps...)

Dona de braços creuats de Picasso

Reencarnació

Tul diàfan de l’esperit
Que sense preàmbuls cala de fred
Intens, auster, d’olor marcit i sospirs de pedra.

Cotó somort calat als ossos
Arrugues als colzes, a la falda, l’entrecuix
el seny abatut i fràgil com el cristall.

-Ramon, amor, per què em deixes sola?

El silenci estreny l’habitació
Àrid i amb pes de plom

Viuda d’amor, amant del dolor.

lunes, 3 de mayo de 2010


pintura d'Ester Valls

La filla del faroner

Si em sents serà com la cançó d’un grill
Duré un pedaç de lluna tapant-me els ulls
I un jorn de nit per fer-me somni

Si et sento seràs com l’udol d’un llop
Duràs un desig de son enfosquint-te el dia
I un petó salat per cobrir-me els llavis

El nostre so es farà miques per les teulades d’aigua
Quan s’apagui l’eterna llum
I siguem fets només d’ombra

Les hores ens fondran en un cabal de presagis

Nota per l'Ester:
De nou entre línies!
He triat unes estrofes, una història gairebé breu de dos amants.
Provablement no és la que t’imaginaves quan traçaves el blanc dels seus ulls o el groc pàl•lid de la lluna. Però és un estrip del meu cap al veure aquesta obra!

A la propera vinc a veure’t!

Una abraçada!

jueves, 29 de abril de 2010

"El seu món, el -món de Celaya-"

"Gabriel era industrial i poeta. Jo sóc enginyer industrial i guionista. Tots dos som esquerrans, també. Al seu poema "Autobiografía" hi ha alguna cosa que m'enganxa fins a la mèdul.la i em toca l'esòfag. I crec que és perquè en aqeull poema va crear el seu món. El seu món, el "món de Celaya". No hi ha res que m'atragui més que la gent que crea mons."

Fragment del llibre El món groc d'Albert Espinosa

Autobiografía

No cojas la cuchara con la mano izquierda.
No pongas los codos en la mesa.
Dobla bien la servilleta.
Eso, para empezar.

Extraiga la raíz cuadrada de tres mil trescientos trece.
¿Dónde está Tanganika? ¿Qué año nació Cervantes?
Le pondré un cero en conducta si habla con su compañero.
Eso, para seguir.

¿Le parece a usted correcto que un ingeniero haga versos?
La cultura es un adorno y el negocio es el negocio.
Si sigues con esa chica te cerraremos las puertas.
Eso, para vivir.

No seas tan loco. Sé educado. Sé correcto.
No bebas. No fumes. No tosas. No respires.
¡Ay, sí, no respirar! Dar el no a todos los nos.
Y descansar: morir.

DEBO SER ALGO TONTO

DEBO ser algo tonto
porque a veces me ocurre que me pongo a hablar solo,
y digo cosas locas,
digo nombres bonitos de muchachas y barcos
o títulos de libros que nadie ha escrito nunca.
Debo ser algo tonto.

Babeo, grito y lloro.
Los verbos absolutos me llenan de ternura
y esas vocales sueltas, inútiles, redondas,
que vuelan para nada,
me elevan boquiabierto hacia no sé qué gozos.
Soy feliz y, por eso, también un poco tonto.



Emoción
SensualidadGabriel Celaya





lunes, 26 de abril de 2010

Òscar a la millor interpretació: LOS GIRASOLES CIEGOS




Qui no s'ho passa bé
és perquè no vol!

Més endavant les fotos dels Òscars!

sábado, 24 de abril de 2010

Repte "Clàssic" CDXX: El Repte Absurd

Teories del ser
Porta els cabells retallats amb les tisores de la cuina, agafa piles de llibres de la biblioteca que no es llegirà i deambula amb un cotxe de difunts per les fires de la comarca del Bages, que va comprar amb la venta d’un hort de Cabrianes. Té una casa immensa de pedra amb vistes al riu Llobregat, en un balcó hi té caps de nina i a l’altre una mà de plàstic que agafa una rosa rosa.
Ha nascut fa unes hores, la cobreix un llençol blau i dorm plàcidament. La troba lletja i arrugada. No ha donat ni un petó a la seva mare, ha fet una marranada cridant com un beneït per l’hospital i s’ha guanyat una setmana sense televisió. Pel matí no voldrà anar a l’escola, no es menjarà l’esmorzar, farà un drama per dinar i vomitarà per sobre del sofà tot el sopar. Ha estripat tots els contes nous de l’Abril i vol anar a viure a casa dels seus avis.
Ella és jove encara. Va aixecar-se d’una cadira de rodes fa poc i creu que ha de viure la vida com si fos l’única persona que la viu. És impertinent, malcarada i es vol dedicar a explicar contes als nens. Es muda de bruixa i fa por a la quitxalla, els pica amb l’escombra amb ràbia quan intueix que ja no l’escolten, els ha transmès por i desconfiança amb un llop disfressat de caputxeta. No la trucarant més, però continua repartint el seu DVD promocional.
Vanitosa, passeja la cua, bruta i plena de puces. Ha sigut mare un parell de vegades i va tardar unes setmanes a tenir el ventre pla. Té molta cura dels bigotis i procura fer-se la pedicura quan troba alguna barana de ferro.
És la mare d’un conegut jugador de basket, és viuda i sempre va amb el seu fill. Porta roba blanca, sabates blanques, complements blancs, es fa tractaments blanquejadors dentals de tres-cents euros i canviaria el color carn de la seva pell pel blanc. De jove tenia el cabell fosc i a l’estiu passejava amb un paraigües gegant per la ciutat de Rosario.
Amb gairebé els quaranta té els mateixos pensaments de quan en tenia trenta, vint i deu. L’acaba de deixar la seva parell de dos anys i no entén perquè. Diu que és actor, ara no té ningú que el mantigui i omple el currículum de classes de malabars, teatre al carrer i alguna representació a l’any que fa l’esbart de la ciutat. S’ha canviat de pis i la seva mare li ha anticipat l’herència amb un cotxe de segona mà. Ara està fent gira amb una companyia que va per les escoles, fa de pallasso però no s’acaba de fer amb el paper.
Sempre té depressió, és jove, no molt guapo però simpàtic i bona persona. Creu que per ser algú ha d’estar amb algú. Va conèixer a una noia per internet, té vint-i-vuit any, és de Romania, no té feina i una criatura de dos anys. La segona setmana ja feia de pare i tenia la nevera plena. No ha follat amb ella, vol anar a poc a poc, en uns dies li comentarà de preparar una habitació que té buida per la nena i d’anar a comprar un armari més gran.
Ser una part de l’arc semicricular de la Corona Boreal la fa sentir petita, somia en ser una gegant vermella, però si tingués un paper com la del Nord es donaria per satisfeta. Se’n riu d’Andròmeda i Àries per enveja, eixampla el seu diàmetre contenint la respiració i fa trampes amb l’òrbita per tenir més llum.

viernes, 23 de abril de 2010

RPV 125

bes de roba, cos d’argila,

és pretèrit volcànic el que s’arramba
l’eteri aiguat que cobreix el magma
àncora flotant, vaixell valent

és moviment la pau que es respira
del ball estàtic que sembla vent
mans de suro, peus d’argent

és l’assaig de l’aigua que oneja
fent d’aire l’oxigen dissolt
cos de ploma, terra en pols

és el bes de la roba
l’aixopluc d’un cos d’argila

R iu, aigua, tot el que mulla
O lor dels racons, del sól, fins i tot dels fems
S ilenci germinat de sorolls, notes i crits
A trapats als segons seguim laberints plens d’aire

Perquè necessita aigua i fa olor dolça, rànsia amb els dies com el moscatell en got petit i, de tant en tant, al regalar-la se’n senten paraules i algunes resten atrapades en jardins, avui però entre laberints de paper

FELIÇ SANT JORDI!