martes, 5 de abril de 2011

Curiosa

d'Ester Vall Balsells
De la sèrie per a l'exposició Somni o realitat (El Arco de la Virgen) Llapis i acrílic sobre fusta



Ester, ja saps que vaig al meu aire...La noia es veu espantada, però no del tot, és com...mirar sense tocar però...i si...


Curiosa

Vermell, gola de llop
aire pesat, feixuc, sufocant
metall al llavis,
i ombres als ulls

Amb escreix,
intrínsecs, ocults
els sentits, actors,
acció

la mirada és una mà,
una sola,
es capbussa a distància
pells, aroma,
tacte entumit
saliva fosa
que humiteja el drap
el silenci arromangat
un gemec pessiga
un instant esgarrapa
un sol minut més
i el temps delira
olfacte de goma
que rellisca com l’oli
que crema
i es fa i es desfà...

joc camaleònic
i més dibuixos que s’agiten

sábado, 2 de abril de 2011

RPV 166 – L’ONADA

“La gran onada de Kanagawa”, de Katsushika Hokusai ( 1760 – 1849)

mare mar

amb força

s’abraça a la sorra

liquant els peixos nocturns

el passeig de les gavines

i la brúixola dels vents


escuma com garrots

un puny

i un garfi que rasura la carn terrosa

la sal coent les ferides


bondat desmesurada


mare, no m’estimis tant

jueves, 10 de marzo de 2011

RPV 163 - NO WOMAN, NO CRY

"No Woman, No Cry" de Chris Ofili
diamant

t’he polit totes les vedes
coent, roent la pell com fang
nit, miol, tan sols un luxe
de dia, nostàlgia, dol i sang

desgavell de crits aspres
cops, enuigs i temps d’agror
cap cot, tristor i pena
corc nodrit de més dolor

miner comanat pel dimoni
forca punxeguda d’acer rovell
impur, rebuig, malforjat i sàtir
tall que raja un riu vermell

desconsol, collaret de vidre
esberlant l’espessor viscut
sense tu no hi ha cadena
rude, mal home, home brut

sóc joia, la més bonica
roca ferma, bell cristall
esculpida amb mans d’argila
sóc dona, una dona com cal

sábado, 26 de febrero de 2011

Rusc quotidià
Llars vestides de persones
raons distintes de ser,
també d’estimar.

Imagina un món
una rodona asfaltada
rectangles, quadrats, maons,
un balcó, una finestra,
olors de sopars, titelles i roba estesa.

[de sobte el soroll d’una persiana]
A dies torna a casa
cansat de jornades al camió.
Glopejant te glaçat en una copa, se’l mira,
quan la nit encén la seva terrassa
rere un tul càlid amb dibuix d’ombra.

Dues teulades enllà, on cap gat miola,
una filigrana tènue es relliga
s’arronsa en un manyoc de llençols,
alhora grimpen les veus, exfoliant les parets,
d’una dona amb veu d’home,
d’un home amb veu de dona.

Pel besllum d’una obertura
s’intueix una fotografia,
ambdós siluetes
i un semblant carmí vermell.

El del quart fingeix un paper,
amuntega fotografies
amb excusa de sastre.
-Baixa les escombraries !- Crida la dona.
Tedi i una bossa blava a la mà.

[la claror és tèbia, de tauleta de nit]
Es deslliga els cabells
amant de l’art i la bellesa,
ressegueix amb l’índex, absorta gairebé,
els músculs d’una escultura grega
i el traç sublim dels pits petits d’una dona.

[dos, quatre, sis, el vuitè de les flors liles]
Du mel als llavis, una dolça veu materna
-Vigila caputxeta, el llop!-.
Abans no arriba el caçador els nens ja dormen.
Al menjador, l’altra mare desa les joguines.

[d’entre la gelosia s’intueix]
Té una por jove i un amor que pessiga
tartamudeja un últim sanglot,
és clar qui vol estimar,
és però qui voldrien que estimés?
Dubta, tempteja, flaqueja,
penja, despenja, la línia titubeja.

La fresca nocturna m’arrauleix, entro. ,
Un t’estimo emmudeix l’habitació,
em poso al llit amb calçotets
-Jo també t’estimo-.
I m’adormo sentint-lo respirar.

El grill de lluna minva,
es clou el jorn,
s’apaivaguen les llums...
un altre que tenia pressa

bon dia!
si a tu
si, si, a tu
bon dia!
vine, si, si, vine
és un moment, no et robaré molt temps
seu en aquesta cadira
no, no, de debó, serà un minut, com a molt dos
tranquil, no, no, no venc res
seu, seu aquí, jo seuré al teu costat
és un moment, de debò
no venc res, de veritat
seu aquí siusplau
seu i mira, si, si, aquí,
no, no , no t’aixequis, és un moment de debò
bé, no et preocupis, un altre dia, si, si, gràcies, arreveure

jueves, 18 de noviembre de 2010

tonterías de un imbécil

Una vez, un soplo de aire que se estremece por debajo de la ventana cuando el día es de noche y nuves claro que la noche también es un ciclo de un día me siento absorto por un ruído que digo un ruido más que un ruido como un sonido de alguien como una voz de mujer como de mujer desnuda que se acerca lentamente para tocarme así sueño en unos pechos en unas nalgas en una boca que susurra sólo me susurra y es de lejos lluvia se está mojando el suelo y el coche quedará más limpio y la mañana será más fría y me siento sólo y sueño en mujeres de aire o un aire de mujer da igual y voy a la cocina y unto una tostada con mermelada caducada y abro una cerveza con un dedo me siento poderoso aún sólo siento más soplos de todas las ventana de debajo las puerta y presiento mujeres muchas más de una por debajo menos de tres por encima me agobia la muchedumbre y los espacios llenos de gente y me siento afortunado solo y placentero

martes, 16 de noviembre de 2010

RPV 149

Decadència

-shhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh
que comença la funció- Es rumoreja.
-Senyores i senyors l’arlequí[ííííí] Se[eeeee]ra[aaaaa]fí[ííííí]!-
-Fa por mama- Diu la nena de les trenes.
-Està trist- Diu la mare de la nena.
-Per què ha d’estar trist?- Diu la tieta.
-Està begut- Diu el pare.
La pintura li aixeca el somriure
enaltint una mirada trista
els quadres esborrats
els claus rovellats,
fent-lo més de cauxo que d’alzina;
i només crida, crida com un boig.
-Uuuuuu, fora, uuuuu-Diu una onada de nens.

-Goita mama, no és l’Arlequí Serafí?- Diu la nena de les trenes.
-El del circ?- Diu la mare.
-Per què hauria de ser el del circ?- Diu la tieta.
-Aquí es queda!-Diu el pare.
I l’ajuda, suaument,
a caure dins les escombraries.