martes, 26 de octubre de 2010

El lila és un color fred Il.RnBonet

A l’obrir-lo la vaig veure com l’últim dia
Amb Pell de ceràmica
Recoberta de pols fina, com de teranyina
Nua i eternament dormida
Rodolant pels records, vaig vomitar
Extasiat de dolor
N’era un, un 31 d’octubre, de gom a gom
De morts, de vius i flors seccionades
Consol de molts, pecat de burros
M’intuïa la migranya, dues com ella?
Vaig marxar de seguida

martes, 19 de octubre de 2010

Per fi un bonet amb aires masculins!

Per fi! Un home!

Oh, home, un home, un gairebé únic home!!!
[Bonet, què t’ha passat?]
De tots els dibuixets, que busquen versets
Em quedo amb aquest!
Que per què?
Doncs pel xassís, l’eina i el color
Pel posat, la tauleta i el que sembla un cinturó
Pel teixit contràctil del cos
Que dibuixa el que amaga un gran cor
Bondat, generositat i tot un mar de virilitat
Oh, home, un home!, un gairebé únic home!!!
Un Adan! aquí una Eva!
[Bonet, algun truquet per fer-lo de carn?]
Si algú un dia va multiplicar peixos sense esquers,
Fes-ne alguns [homes d'aquests, no de peixos]per la propera trobada i en farem una rifa ben apanyada!

-dones relataires, allau de correus pel Bonet,
es veu
que en sap fer de veritat, de cap a peus!-

Nou RPV numero nysnystruacincguilato


Buf, rebuf

Fa fred, un fred calent, com d’olor de fum
Recorda al dolç del panellet i a la calenta castanya
Així, en un ventall d’ocres i marrons secs
es gronxen juganeres les fulles enriolades
cantant esvalotades al patí de l’escola:

“Oh, la la
quin sanglot d’aires,
d’anar i venir de vents
sotracs, remolcs i revifades.

Que serà, serà
alegria que vola
dansa del plataner
lleu revolta, solta.”

viernes, 15 de octubre de 2010


Fotografia d'Eva Guasch

Objectes

Diga’m què veus?

-un conill, el de playboy.-

complex d’èdip i alguna reminiscència rural, de ben segur (anota)

han netejat el carrer o acaba de ploure?

- és diumenge al matí, els bars fan una olor descafeinada de nicotina, el terra encara resulta enganxifós i els banys fan ferum a lleixiu, mentre m'escouen els ulls me l’escuro amb algun renec, torno a la barra humitejada, per un drap més aviat brut-.

(anota: “viciós, probablement problemes amb l’alcohol”)

Cap a on va?

-qui?-

ella, la de les sabates?

-ah, no sé.-

Què sents?

-no m’agraden les ciutats, fumigaria a tots els coloms, gats i gossos.-

Tendència a la violència, fòbia als espais obert i a les multituds, anota amb lletra de metge.-

bla, bla…


Està bé per avui, dijous que ve a la mateixa hora?


(han passat quaranta-cinc minuts, que si vol aigua diu, no gràcies i pensa que paga per seixanta minuts).

___________________________________

Humitats

És carrer de ciutat

la sola és de plàstic i fa olor a florit

sempre que du aquestes sabates

s’ha de rentar els peus per la nit

però ningú l’olora ni veu la negror dels dits

________

rodament de cap

allà a baix tot sembla lluny cap amunt

i té vertigen

un asfalt rodat,fumeta de claveguera

-neoyorquins!!!-Crida amb deliri, mirant estràbic

un boig més


viernes, 8 de octubre de 2010

mireu què m'ha dit el meu amic Bunet!!!


Ramon ha escrit
Qüestion:
¿És la foto perfilaire
després del bonaire-
no sabem si affairei si fou,
molt d'aire-
dels ossos mostraires
allà el viatjaire
per monts i vallaires
prop del fronteraire...?
Recolzada al caire
d'aquest finestraire
sempre somrisaire
i amb la cuixa a l'aire...

record bonetaire!!!

PS. Potser totes les rimes amb '-aire' no siguen 'excessivament correctes' -políticament, em bufa la gamba!- però aviat seran al Fabra. No?????

jueves, 7 de octubre de 2010

Rastres

estripa la gana amb carbonet de paper
una cel.lulosa feta de sutge
que regalima si no és amb ploma,
ploma o el càlam d’aquell viatge a Alexandria

fes-te de porpra, egipci, foc i amb filosofia de traductor
parla grec, amb signes o torna't sobtadament mut
a vegades és millor no dir res, diuen,

escorcolla la matèria grisa
O(ohhhhh) no, tu esculls

viernes, 1 de octubre de 2010


Il.lustració: Primavera d'hivern de RnBonet

És dissabte i baixa el teló

Subtilment, com de ziga zaga, lleu, dèbil, esmunyedissa
Jeu, tímida, nena juganera
el terra és fred, la pell calenta, les natges arrissades i el pèl en dansa

per la finestra, s’abaixa la tarda fent tint d’ocres
esculpint una primavera d’hivern caduca de verds

ell la mira sense desig, repetint, una rere l’altra, mirades foragitades
esberlant els solcs del temps amb impaciència

per l’est s’agita la nit, refredant les parets nues
s’aixeca insegura amb esperit de fulla seca

amb veu cremada, no sentim el què l’hi diu, tampoc veiem on van
sense cap llum encesa, l’espessa negror se’ls engoleix