jueves, 23 de septiembre de 2010

Fotografia de RnBonet


El que més s'assembla a un títol: dins un forat


-SÓC AQUÍ DINS!!!!-


Provablement vulgui sortir, va pensar

A fora l’aire era tranquil i el terra quiet

Va continuar caminant, allunyant-se, cada vegada més lluny.

Llavors, comptant pedres i pensaments, se’n va oblidar


Hi feia fred, molt fred, volia sortir, sentia fòbia

No sabia com havia entrat, tampoc com sortir

Ostres, per què marxa? -EI, SÓC AQUÍ DINS, EIIII, TUUUU-.


I ell es va fer petit, petit i més petit


L’altre, allà dins, es va quedar sense veu

lunes, 6 de septiembre de 2010

autobiografia sense fotografia

  1. M’heu sentit mai a dir.....

    (pregunta)Que les patates tallades a daus i barrejades amb verds, un d’ells d’oliva, i taronja, no m’agraden?
    (resposta)Vaig vomitar-ne un plat sencer el dia que vaig conèixer uns ex's sogres

    Que el meu color preferit és algun en concret? Mentida, us vaig dir una mentida

    Que mai més ho faria? Podria ser que fos després de beure’n més d’una, provablement, tampoc passa res si no és així, oi?

    Que sóc bona en alguna cosa? Ni falta fa intentar-ho, aquestes alçades sóc el que sóc, eh! i els meus esforços m’ha costat, faig el que puc, diuen que així no estàs obligat a més

    I fins aquí

    ja no sé si sóc poeta o si ho he estat alguna vegada crec que no i si he dit que sóc poeta matiso m’agrada escriure suposo que renglons curts plens dels meus significats però tan meus que a vegades em rellegeixo i he de buscar el moment per retrobar-los si no em ve de gust l’entonació no detallo els punts d’accentuació i si em fa mandra posar el dit sobre el “bloq mayús” ho escric tot en minúscula em dóna la sensació que es com si ho digués de tu a tu la lletra capital m’atabala
    vaig somiar que tenia el dit polze decapitat i buit no tenia ós el subjectava amb força pensant que es quedaria enganxat.


    l'altre jo hagués dit això així , i cito textualment:

    "dit, tallat, mutilat, esbiaixat i crec que mal seccionat
    interpreto i és estrany
    no m’he rumiat el
    dit
    ni he pensat en una mà sencera
    tot i així el subconscient m’ha fet subjectar-lo
    em tambalejava el pedaç
    "


    d’això així no se’n pot dir ser poeta

    i ja veus que en deus haver tret de tot
    un absolutament
    RES

lunes, 23 de agosto de 2010

bona senyal!

Escurar els ossos

Si es pogués assenyalar un pensament,
una idea, una sensació,
duríem més mans a sota la roba,
peus amb deu dits
i ulls trifàsics amb falanges, carn i ungles.

Ceba, de capes!- dic.
Pluja, d’aigua es b[v]eu
Temps com ordits encreuats


Llepa i queixala


lunes, 2 de agosto de 2010


Forjarem instants,
Fent de la calor blocs de gel
Amb les cames, els ulls i la ment
D’il.lusions, agulles immòbils d’un temps
Per així palpar-lo i endur-me’l a la meva motxilla


Bones vacances!!!
tornaré amb molt a dir

martes, 20 de julio de 2010



Il·lustració per al relat La loca, de Pedro Gimeno
d'Ester Vall http://esterke.blogspot.com/

aquí la meva versió dels fets, a Gràcia

“La loca”, vida d’un barri

Té els setanta i tants, o be uns vuitanta o a tocar els cent
peregrina quan gemeguen i emmudeixen les rates
du pintades les corbes a la pell i les arrugues a la roba
i porta les sabates enllustrades d’un taló mutilat pel sabater

-Pites pites!- Els coloms xarrupen el pà moll,
parrupegen a destemps i la mirem amb el bec afamat
d’altres estones es fuma el capvespre amb paper fi
equilibrant les fustes d’un banc anònim, avorrit i palplantat.

Es deslliga els passadors i s’esquitxa canosa quan fa vent,
per les carícies de la pluja, l’asfíxia de l’estiu i el fred humit de la ciutat
comptant les llambordes de la places,,els vianants i viaranys de les parets
de dreta a esquerra els dies parells il.luminats per la farmàcia

És més la història del barri que una de pròpia
sempre ha estat vella i els anys l’escanyen a les cicatrius veïnals
té nom: “la loca” perquè divaga sobre res en concret
i un tot alhora

I així és un dia rere any, gairebé dècades
cantonades, escales, voreres, pujades, portals, semàfors
s’esmuny amb el gris ciutat i la vida latent d’un barri
a diari, gairebé obsessió, de les dotze de l’astrolabi de la plaça del sol

Si la pedra és farcida de fulles grogues i seques, és tardor
de veres és primavera quan gairebé sempre està molla
no sempre, a vegades és hivern i l’aigua s’arrapa glaçada
i els estiu l’hora sembla d’ agulles de carn i òs, tota suada

Un petonàs ben fort Ester!!!
2 per 3

D’una tirada, sense pensar-t’ho
Diga’m qui t’ha dut l’infern
Perquè renegues de qui ets
I enfonses l’ànima en una fossa, comú, potser?

Que el món rodola en un absurd franc i existent
I tu, dempeus, vomites síndromes receptades
Vius absort, somort, com un idiota
Sense demanar si algú té més gana que tu

L’eix del teu ésser, un bonic melic sense sortir
Un got vessant després d’una gota escopida
L’espasa que t’imposes davant una paret
Els quatre dies que gastes com entrades gratuïtes

Fes, fes, fes-te un món rocallós, empedrat
D’ambient desèrtic i corones d’espines
Un flagel·lar-se amb un cactus
Tranquil, no n’hi ha una altra, només una

Per aquells que podrien intentar-ho però prefereixen gastar tota l’empenta que tenen per caminar com els crancs

No preferiries un 3 per 1?

jueves, 8 de julio de 2010


Il.lustració de RnBonet

Nuesa camaleònica a 40º, sota l'ombra i sense vent

Escanya’m amb tendència inefable
amb dits prims i mans forjades
seu davant meu
pedaços de pells...
a l’era, com poma, els melucs
blau de gel just a l’entrecuix
vermell, encenall d’inferns
i el lilòs innocent, tal vegada el més calent
la línia es perd, no veig per on,
Oh, déu meu, on és la mà dreta?
i em perdo per una via més estreta
Oh, déu meu, on és la meva mà dreta?
insolació, calor......
i no ets més que un oasi, nu però,
dins la meva imaginació.