miércoles, 3 de marzo de 2010

Fotografía de Chema Madoz http://www.chemamadoz.com
“-¿I que saps què penso? Que les persones vivim a base d’anar cremant records. I, a l’hora de mantenir-nos vius, tant és si aquests records són realment importants o no. Els records només són el combustible que cremem. Quan llences papers al foc, tant és que siguin anuncis de diari, llibres de filosofia, fotos de revistes pornogràfiques o bitllets de deu mil iens. Només són papers, ¿oi? Mentre els crema, el foc no va pensant: “Oh, això és Kant”, “Això és l’edició vespertina del Yomiuri” o “Renoi, quines tetes”. Per al foc, només són retalls de paper. Doncs amb els records passa el mateix. Tant els que són importants, com els que no ho són tant, com els que no ho són gens...només són el combustible que cremem.”

Paràgraf del llibre After Dark de
Haruki Murakami

Una lectura realment deliciosa...
Provarem amb Despietat país de les meravelles i la Fi del Món

martes, 2 de marzo de 2010

Abaporu de Tarsila do Amaral
Mida inoportuna

Ofegat dins una bassa d’oli desentrellant el com es tallaria les ungles dels peus, agafà una insolació de proximitat extrema. En unes hores perdé el coneixement tot clavant-se les punxes del cactus que a ple migdia li feia ombra. Així i tot, la irracionalitat d’aquell moment passà desapercebuda.

lunes, 1 de marzo de 2010

REPTE POÈTIC VISUAL 119: AUTOREFLEX

Fotografia de Francesca Woodman


Pols
S’esfumen volàtils, sigil.loses
seguint les directrius d’un pantà fet d’aire
esberlant el sospir càlid de la fusta,
l’olor s’ofega, és suau, dolça.
I una rebota, és fred i estrany,
veient una veritat oposada;
l’altra s’esmuny per una riera blanca, tèxtil,
que l’acarona amb els blecs;
unes quantes llisquen per la pell
tobogans de cuixes i dits d’un peu,
amuntegant-se dins la ceguera
d’una claror que les dibuixa.
Rebel.lió per les postades,
reunió dins el gèlid tacte d’un vas de vidre,
dormilegues en un alberg improvisat
just darrera un manyoc de paper sense lletra.

Ella, immune a tot, s’observa

sábado, 27 de febrero de 2010

Síndrome de paràbola



no és sexe és sensualitat
no és un orgasme és plaer;
si t'acostes sense rostre
amb l'actitud que ja em coneixes
et deixaré tocar el meu temps
fingint la meitat del teu nom
amb l'esma d'una distància
fonen el silenci
com foc pres a la retina
seràs inhòspit i elegant
una veritat a mitges
i una mentida gairebé certa
vulgarment subtil i sincer
breu però sense perdre el sentit
un mai i un sempre teixits d'imatges
com l'argument d'una pel.lícula
s'acaba, t'aixeques i marxes