sábado, 27 de febrero de 2010

Síndrome de paràbola



no és sexe és sensualitat
no és un orgasme és plaer;
si t'acostes sense rostre
amb l'actitud que ja em coneixes
et deixaré tocar el meu temps
fingint la meitat del teu nom
amb l'esma d'una distància
fonen el silenci
com foc pres a la retina
seràs inhòspit i elegant
una veritat a mitges
i una mentida gairebé certa
vulgarment subtil i sincer
breu però sense perdre el sentit
un mai i un sempre teixits d'imatges
com l'argument d'una pel.lícula
s'acaba, t'aixeques i marxes

5 comentarios:

  1. Ha quedat molt bonic, el nou bloc, felicitats, Raquel, i molta creativitat, però què dic?, si d'això et sobra!!!

    ResponderEliminar
  2. Benvinguda de nou Raquel!
    De moment això promet! el poema m'ha agradat molt i molt i molt...
    Preciosa la dedicatòria a la teva companya Teresa, li haurem de dir que et punxi més i t'esperoni, i si no, què carai, també ho farem nosaltres!
    una abraçada

    ResponderEliminar
  3. Ja hi tens racons de terra i racons de mar ben certs. I racons de cossos, al poema.. Quants racons!

    I què és una paràbola -sense cap racó matemàtic!- sinò un conjunt de paraules?

    Salu, rebolica... i blog!!!

    ResponderEliminar
  4. Ai nena, nena! Jo no sé ben bé què sóc, però tu ets una artista! Ben tornada!

    ResponderEliminar