Rastres
estripa la gana amb carbonet de paper
una cel.lulosa feta de sutge
que regalima si no és amb ploma,
ploma o el càlam d’aquell viatge a Alexandria
fes-te de porpra, egipci, foc i amb filosofia de traductor
parla grec, amb signes o torna't sobtadament mut
a vegades és millor no dir res, diuen,
escorcolla la matèria grisa
O(ohhhhh) no, tu esculls
jueves, 7 de octubre de 2010
viernes, 1 de octubre de 2010
És dissabte i baixa el teló
Subtilment, com de ziga zaga, lleu, dèbil, esmunyedissa
Jeu, tímida, nena juganera
el terra és fred, la pell calenta, les natges arrissades i el pèl en dansa
per la finestra, s’abaixa la tarda fent tint d’ocres
esculpint una primavera d’hivern caduca de verds
ell la mira sense desig, repetint, una rere l’altra, mirades foragitades
esberlant els solcs del temps amb impaciència
per l’est s’agita la nit, refredant les parets nues
s’aixeca insegura amb esperit de fulla seca
amb veu cremada, no sentim el què l’hi diu, tampoc veiem on van
sense cap llum encesa, l’espessa negror se’ls engoleix
jueves, 23 de septiembre de 2010
El que més s'assembla a un títol: dins un forat
-SÓC AQUÍ DINS!!!!-
Provablement vulgui sortir, va pensar
A fora l’aire era tranquil i el terra quiet
Va continuar caminant, allunyant-se, cada vegada més lluny.
Llavors, comptant pedres i pensaments, se’n va oblidar
Hi feia fred, molt fred, volia sortir, sentia fòbia
No sabia com havia entrat, tampoc com sortir
Ostres, per què marxa? -EI, SÓC AQUÍ DINS, EIIII, TUUUU-.
I ell es va fer petit, petit i més petit
L’altre, allà dins, es va quedar sense veu
lunes, 6 de septiembre de 2010
autobiografia sense fotografia
- M’heu sentit mai a dir.....
(pregunta)Que les patates tallades a daus i barrejades amb verds, un d’ells d’oliva, i taronja, no m’agraden?
(resposta)Vaig vomitar-ne un plat sencer el dia que vaig conèixer uns ex's sogres
Que el meu color preferit és algun en concret? Mentida, us vaig dir una mentida
Que mai més ho faria? Podria ser que fos després de beure’n més d’una, provablement, tampoc passa res si no és així, oi?
Que sóc bona en alguna cosa? Ni falta fa intentar-ho, aquestes alçades sóc el que sóc, eh! i els meus esforços m’ha costat, faig el que puc, diuen que així no estàs obligat a més
I fins aquí
ja no sé si sóc poeta o si ho he estat alguna vegada crec que no i si he dit que sóc poeta matiso m’agrada escriure suposo que renglons curts plens dels meus significats però tan meus que a vegades em rellegeixo i he de buscar el moment per retrobar-los si no em ve de gust l’entonació no detallo els punts d’accentuació i si em fa mandra posar el dit sobre el “bloq mayús” ho escric tot en minúscula em dóna la sensació que es com si ho digués de tu a tu la lletra capital m’atabala
vaig somiar que tenia el dit polze decapitat i buit no tenia ós el subjectava amb força pensant que es quedaria enganxat.
l'altre jo hagués dit això així , i cito textualment:
"dit, tallat, mutilat, esbiaixat i crec que mal seccionat
interpreto i és estrany
no m’he rumiat el dit ni he pensat en una mà sencera
tot i així el subconscient m’ha fet subjectar-lo
em tambalejava el pedaç "
d’això així no se’n pot dir ser poeta
i ja veus que en deus haver tret de tot
un absolutament RES
lunes, 23 de agosto de 2010
bona senyal!
Escurar els ossos
Si es pogués assenyalar un pensament,
una idea, una sensació,
duríem més mans a sota la roba,
peus amb deu dits
i ulls trifàsics amb falanges, carn i ungles.
Ceba, de capes!- dic.
Pluja, d’aigua es b[v]eu
Temps com ordits encreuats
Llepa i queixala
Si es pogués assenyalar un pensament,
una idea, una sensació,
duríem més mans a sota la roba,
peus amb deu dits
i ulls trifàsics amb falanges, carn i ungles.
Ceba, de capes!- dic.
Pluja, d’aigua es b[v]eu
Temps com ordits encreuats
Llepa i queixala
lunes, 2 de agosto de 2010
martes, 20 de julio de 2010
Il·lustració per al relat La loca, de Pedro Gimeno
d'Ester Vall http://esterke.blogspot.com/
aquí la meva versió dels fets, a Gràcia
“La loca”, vida d’un barri
Té els setanta i tants, o be uns vuitanta o a tocar els cent
peregrina quan gemeguen i emmudeixen les rates
du pintades les corbes a la pell i les arrugues a la roba
i porta les sabates enllustrades d’un taló mutilat pel sabater
-Pites pites!- Els coloms xarrupen el pà moll,
parrupegen a destemps i la mirem amb el bec afamat
d’altres estones es fuma el capvespre amb paper fi
equilibrant les fustes d’un banc anònim, avorrit i palplantat.
Es deslliga els passadors i s’esquitxa canosa quan fa vent,
per les carícies de la pluja, l’asfíxia de l’estiu i el fred humit de la ciutat
comptant les llambordes de la places,,els vianants i viaranys de les parets
de dreta a esquerra els dies parells il.luminats per la farmàcia
És més la història del barri que una de pròpia
sempre ha estat vella i els anys l’escanyen a les cicatrius veïnals
té nom: “la loca” perquè divaga sobre res en concret
i un tot alhora
I així és un dia rere any, gairebé dècades
cantonades, escales, voreres, pujades, portals, semàfors
s’esmuny amb el gris ciutat i la vida latent d’un barri
a diari, gairebé obsessió, de les dotze de l’astrolabi de la plaça del sol
Si la pedra és farcida de fulles grogues i seques, és tardor
de veres és primavera quan gairebé sempre està molla
no sempre, a vegades és hivern i l’aigua s’arrapa glaçada
i els estiu l’hora sembla d’ agulles de carn i òs, tota suada
Un petonàs ben fort Ester!!!
d'Ester Vall http://esterke.blogspot.com/
aquí la meva versió dels fets, a Gràcia
“La loca”, vida d’un barri
Té els setanta i tants, o be uns vuitanta o a tocar els cent
peregrina quan gemeguen i emmudeixen les rates
du pintades les corbes a la pell i les arrugues a la roba
i porta les sabates enllustrades d’un taló mutilat pel sabater
-Pites pites!- Els coloms xarrupen el pà moll,
parrupegen a destemps i la mirem amb el bec afamat
d’altres estones es fuma el capvespre amb paper fi
equilibrant les fustes d’un banc anònim, avorrit i palplantat.
Es deslliga els passadors i s’esquitxa canosa quan fa vent,
per les carícies de la pluja, l’asfíxia de l’estiu i el fred humit de la ciutat
comptant les llambordes de la places,,els vianants i viaranys de les parets
de dreta a esquerra els dies parells il.luminats per la farmàcia
És més la història del barri que una de pròpia
sempre ha estat vella i els anys l’escanyen a les cicatrius veïnals
té nom: “la loca” perquè divaga sobre res en concret
i un tot alhora
I així és un dia rere any, gairebé dècades
cantonades, escales, voreres, pujades, portals, semàfors
s’esmuny amb el gris ciutat i la vida latent d’un barri
a diari, gairebé obsessió, de les dotze de l’astrolabi de la plaça del sol
Si la pedra és farcida de fulles grogues i seques, és tardor
de veres és primavera quan gairebé sempre està molla
no sempre, a vegades és hivern i l’aigua s’arrapa glaçada
i els estiu l’hora sembla d’ agulles de carn i òs, tota suada
Un petonàs ben fort Ester!!!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)



