domingo, 14 de marzo de 2010

va d'absurd

Qüestions preferents

M’he comptat els dits de la mà i n’hi ha deu a cadascuna. Vint dits per escriure amb el teclat, per fer burilles i rascar-me els collons. Més per tocar-me i palpar-les a elles i sobradament per aprendre a tocar la guitarra.
No sé del cert, però, com m’anirà per liar-me les cigarretes, si em veig apurat no dubtaré a usar la guillotina.

Sobre dits:
La nena dels nou dits de Núria Fabregas
“Em dic Laura. Tinc nou dits. Sempre he estat així"

DESCOBERTA:
Daniil Kharms




Un soneto
Hoy me sucedió algo extraño: de repente olvidé si primero venía el 7 o el 8. Fui con mis vecinos para conocer su opinión sobre esa secuencia. La extrañeza de ellos y la mía fueron grandes cuando, de pronto, descubrieron que ellos tampoco podían recordar cuál era el orden de esos números. Ellos se acordaban de contar 1, 2, 3, 4, 5, 6,; pero olvidaban qué número seguía. Entonces decidimos ir a la tienda más cercana, la que está en la esquina de las calles Znamenskaya y Basseinaya, para consultar ese asunto con la cajera. La cajera nos sonrió como padeciéndonos, se sacó de la boca un martillito y, moviendo su nariz con suavidad hacia adelante y atrás, nos dijo:
–En mi opinión, el siete viene después del ocho sólo si el ocho viene después del siete.
Le dimos las gracias a la cajera y contentos salimos de la tienda. Pero luego, pensando con cuidado en lo que dijo la cajera, nos pusimos tristes porque sus palabras estaban vacías de significado.
¿Qué se supone que haríamos? Fuimos al Jardín Primavera y empezamos a contar árboles, pero al llegar al seis nos deteníamos y empezábamos a discutir. Algunos opinaron que el siete era el que seguía; pero otros decían que era el ocho. Estuvimos discutiendo mucho tiempo cuando, por un golpe de suerte, un niño se cayó de una banca y se quebró las quijadas. Eso nos distrajo de nuestra discusión.
Y cada quien se fue a su casa.
12 de noviembre, 1935.

de Daniil Kharms

REPTE CLÀSSIC 416 (CDXVI): “L’ATZAR”

A Tinduf em diuen "Jorzi"

La gent reaccionava amb estranya sorpresa. Definia el mot “missioner” o “voluntari” disconforme per la connotació religiosa , sobrevalorada i pretensiosa que se’n desprenia. Era una decisió però de cap manera un elogi, no volia salvar el món seria una opció massa pedant. L’egoisme occidental és defecte de fàbrica i jo, com la resta, vull ser feliç. El meu pare sempre deia que hem d’aprendre a cultivar el que volem ser, no el que volem tenir. Amb el temps va créixer dins meu una devoció a la diversitat i la millor manera de ser de llocs diferents és l’intercanvi.
Probablement es va desencadenar sense més. Feia cua per entrar a la discoteca i davant nostre hi teníem dos nois de la meva edat, potser més grans, que es parlaven amb una llengua africana, la vaig reconèixer per la sonoritat fonètica. A prop del local, on tocàvem amb el grup, hi havia un restaurant argelí on anàvem a buscar makroudes i omplíem un termo amb té de menta que barrejàvem amb anís.
Miraven l’edifici i vaig pensar que era la primera vegada que venien. La cua avançava amb compta gotes, fins que van deixar entrar una bona tanda de gent aturant als dos nois amb un gest imperatiu d’un dels vigilants.

-No portes la roba adient-

Me’l vaig mirar de dalt a baix i anava vestit com jo, amb una camisa blanca i uns texans. Vaig parar atenció amb expressió de mans creuades.

-Tots van així- Va dir amb bon accent un dels nois.
-Però es que tampoc portes el pentinat adient, i tu tampoc, cap dels dos. Per favor, sortiu de la cua que hi ha gent esperant.-

Van esquivar la gent per la dreta ignorant una rèplica més argumentada i lícita. Mentre la resta donava la seva opinió en veu alta mirant-se’ls de reüll, em vaig indignar amb serenitat i sense badar boca. Als pocs minuts vaig marxar darrere seu acomiadant-me amb una falsa excusa. Havien caminat un bon tros quan els vaig cridar:
-Ei, ei, nois!-.
Es van girar amb la mirada confosa.
-Qué?- Va dir el més alt.
-Conec un bar de puta mare, la música és boníssima!-
Els vaig conèixer mentre bevíem cervesa i comentàvem el desafortunat accident.
-Pensava que no bevíeu cervesa!-.
- Jorzi, venim de la ciudad de Bejaia on es demanen de dos en dos!-.
Em vaig fer amic d’en Rimitti i en Khaled, alimentant-nos d’aquí i d’allà, de partits de futbol, acords i llargues converses.

Dos anys després me n’anava amb el vocabulari que m’havien ensenyat per fer-me entendre, decidit i motivat. Em donaven l’oportunitat de ser professor d’educació primària en un campament de refugiats en Tinduf, situat en una zona desèrtica del nord-oest d’Argèlia. Rimmitti seguia dient que estava boig i en Khaled em va dedicar una cançó en àrab, amb els acords de guitarra que havia après, just quan vaig entrar per la porta del local on tots els amics m’havien preparat un comiat calorós i emotiu.

viernes, 12 de marzo de 2010

Recordant unes llargues cinc hores...de Delibes

Vint-i-cinc minuts amb l'Antònio

Quina llàstima acabar així! De fet, fas més bona cara que viu. Algú de la funerària et deu haver donat dues bufetades ben donades per canviar-te l’expressió de mala llet. Cap veí ha volgut venir, em sap greu. He vingut en representació de la comunitat perquè sé que ningú vindria a donar-te l’últim adéu i perquè no tenia res més millor a fer. I pel que veig tampoc tenies família. També em sap greu. Vivíem porta per porta i mai a la vida t’havies molestat a dir-me res. Si em senties en sortir, miraves per l’espiell, i si per mala sort m’ensopegaves esbufegaves com un gos rabiós. Molt dies que pujava les escales, mig extenuada carregada com una mula amb les bosses de la compra, em donaves una empenta per apartar-me. Antònio, l’escala fa un metre d’ample, tu creus que eren maneres? Tenies mala bava. Recordo el dia que el nen del quart et va venir a vendre una caixa de galetes, per recaptar diners per al viatge de fi de curs, et vas posar a cridar com un beneit perquè t’havia despertat de la migdiada. I eres molt brut. Molt i molt brut. Higiene zero, segurament perquè vivies sol; evidentment no t’agradava la dutxa, i encara menys treure la pols. He suportat la pudor aguantant-me la respiració en el tros de replà que hem compartit fins el dia d’ahir, i reconec que vaig posar la planta aromàtica per dissimular la mala olor que emanava de casa teva. Verge Santa! quina flaire més desagradable. Alguns deien que tenies aquella malaltia, aquella síndrome dels “diumenges” o alguna cosa així. Ostres noi, tenies merda per parar un tren, em fremia en veure la quantitat de llaunes i cuques que es passejaven per l’entrada de casa teva quan obries i tancaves la porta d’una revolada. I per si ho vols saber, les cuques també venien a visitar-me, ni elles volien viure amb tu! Sempre m’havies semblat una persona indolent, un desgraciat, esquerp i malcarat. Com si tota la teva vida haguessis estat un home gran repentinat amb una espècie d'oli de cacauet. Perdona Antònio, no tinc més paraules per a tu. Sort per allà on vagis. A veure si els de la brigada municipal passen per casa teva. T'asseguro que l'escala no serà la mateixa sense tu.

(entra algú)

-Perdoni, ens l’hem d’endur

-Sí, un moment que reso l’últim parenostre

03.2009

miércoles, 10 de marzo de 2010

martes, 9 de marzo de 2010

RPV 120 - EL POETA POBRE



Clarobscur a les golfes

du tatuat el matalàs
ideleble sota la roba rànsia
indolor somort que l'apaga.

intueix el jorn que naix
escopint titlles gòtiques
per contrades de besllum.

sorgeixen resos d'oració poètica
un vers i una estrofa, i un vers i una estrofa
com l'esma d'un remolí
emmudeix al fons la veu d'un decasíl.lab
ocult ja dins el cercle de l'oblit
delirant romàntics i insegurs
pells de morts en altres llengües
retalls en llatí que cusen les flegmes
a remolc d' una cita en aremeu
en un oasi portuari on s'alcen les veles
intuint perfums de pergamí tendre
ensordeix un foll Shakespeare
imcomptable estona sense temps,
i de peu camina per conegudes llambordes

fou drapaire amb sang de poeta
erudit vestit de febre tifoide
tanca el ulls i un jove Baudelaire
el traeix amb la mort de maleït

i els mots cremaran dins una fossa.


Carl Spitzweg (1808 - 1885) va ser un pintor romàntic alemany i poeta. El seu pare el va fer estudiar per ser farmacèutic. Va obtenir el seu títol a la Universitat de Munic, però mentre es recuperava d'una malaltia també es va dedicar a la pintura. Spitzweg va ser autodidacta com a artista, i va començar copiant les obres dels mestres flamencs.

Us proposo una de les seves obres: "El poeta pobre", pintada per l'autor l'any 1839.

viernes, 5 de marzo de 2010

dibuixets busquen versets (secció RnBonet)

Dibuix de RnBonet

Sol, com l’udol d’un llop dins un embut

medita auster un nòmada
d’arrels berbers
es diu Kabdul
i du no més que el vestit i un pal
caminant errant de nord a sud;
quan les flames del migdia
el banyen de suor, resa a deshores
si la set el mareja de valent, dorm a destemps
la barba són els anys
els peus el lloc d’enlloc
i la solitud un buit ple de sorra



Sol, com l’udol d’un llop dins un embut

.........................



jueves, 4 de marzo de 2010

Si olores el perfum de les muntanyes
cap d'elles estarà massa lluny
d'on qualsevol pot arribar