jueves, 7 de julio de 2011

REPTE CLÀSSIC CDLXXII – CULPABILITAT o INNOCÈNCIA

Coses de família

Al terme municipal de Lladurs, envoltada de pinedes de pinassa, camps de blat i ordi, hi havia la Masia Puigmartí. La família podia viure de la terra, les espigues creixien altes i daurades, les bales de palla endolcien els camps i el gall els va viure centenars de matinades.
La pubilla, una dona especial plena de rareses, es va casar amb l’Antònio de Cal Solè, una família d’artesans ganiveters que tenien un petit taller a la planta baixa de la casa del poble. Va prometre fidelitat a la Fina per no fer ganivets i poder anar al camp, mentre el sogre s’ennegria les espatlles renegant per la vagància del gendre. Gairebé noranta-nou anys va viure aquell avi amb la falç a la mà!
El matrimoni, poc avingut i de conveniència, havia engendrat dos nens el dia que l’Antònio va celebrar la caça d’un porc-fer enorme i es va beure tots els culs dels porrons. Al poc, la dona va començar a tenir panxa. - Fina petaràs com les vedelles- . Li deia. Fins que va petar.
El tros no era suficient per tots dos, així era la llei del camp, i encara que haguessin nascut el mateix dia l’hereu era l'últim que havia nascut per ser el primer engendrat. Tota la família era de la ceba i el fill primogènit rebia l’herència i l’afecte. L’avi el va educar per portar les terres, cuidar el bestiar i fer-se càrrec del manteniment de la masia abans d’anar al forat.
Així va créixer en Pere, amb aires de grandesa per unes terres que ja eren seves i la protecció excessiva de la seva mare. La relació entre els germans era feixuga i quan van deixar de ser nens un era l’amo i en Jordi, ingenu com era, el jornaler.

Un dia de l’adolescència d’en Jordi després de segar, suat i extenuat per la calor, va deixar els estris del camp i va anar cap a casa més aviat que altres dies. Va pujar les escales per anar a la seva habitació. Al veure la porta entreoberta del Pere s’hi va atansar per saber si també havia plegat. Al veure’ls va quedar esmaperdut i va fugir escales avall amb el pas congelat. No el van veure, o això va creure per la normalitat que hi havia al menjador unes hores després. Amb l’esglai d’aquella tarda va començar a interpretar els detalls. Les carícies maternes s’ofegaven als ulls d’en Jordi que pres per l’angúnia i el dolor s’havia quedat mut. Testimoni d’allò, no se’n s’havia avenir, eren uns monstres!
El neguit creixia amb el secret d’incest, i el que ja era una relació trencada es va acabar de moldre per gairebé desaparèixer. El pare absent per l’aiguardent, el porró i els cigalons, rondava per les terres amb les mans a l’esquena guaitant la feina dels fills.
En Jordi va marxar una matinada freda amb un sac a l’esquena, tocat per la malastrugança d’unes àguiles que feia dies encerclaven la masia. Va caminar fins al poble on un comerciant de maquinària agrícola li va oferir acompanyar-lo.
Va marxar tant lluny com va poder. El seu ofici ja estava après així que amb poc temps va fer de jornaler a les terres de l’Ebre on va conèixer una pubilla, s’hi va casar i van formar una família.

Ben passats uns anys va rebre content la visita d’aquell comerciant que el va ajudar a començar una nova vida. El senyor Francesc havia envellit i anava vestit com el recordava, amb el seu inseparable barret de copa. Es van posar al dia de tot, dels nens, dels productes agrícoles que s’havien quedat desfasats, de la collita d’arròs,...
Al poc de ser allà li va explicar el motiu de la seva visita. Li va confessar que quan el va conèixer va veure la por als seus ulls i el va voler ajudar. Feia poc temps que havia tornat a estar per les seves terres i li havien explicat una història que feia posar els pèls de punta; per intuïció l’havia relacionat amb aquells fets.
En una masia del municipi de Lladurs, hi van haver uns assassinats macabres. L’avi era el responsable, va perdre el cap i amb una escopeta de caça va matar a trets a tota la família, fins i tot els tres nens petits, i els va llençar dins un pou. Més tard es va tirar per un pont.

- Si no recordo malament era la masia Puigmartí. No m’has volgut dir mai el teu cognom, amic Jordi...-.

lunes, 4 de julio de 2011


miércoles, 8 de junio de 2011

RPV 174

Del meu amic RnBonet: Plàtera de pomes



berenar de la quitxalla
en un dia de pluja

nou pometes té el platet
tres de verdes,
sis vermelles
nou pometes té el platet
tres de gana i sis de set

si voleu provar el sabor
feu-ne una queixalada
mastegueu-la a poc a poc
i sabreu dir-me el color

si és una de les tres
serà verda, no vermella
i sabreu que el gust que té
és cruixent i omple més

si la dolça vols provar
tria l’altra més sucosa
i podràs dir-me aviat
quina vols tornar a menjar

set pometes hi ha al platet
dues verdes, cinc vermelles
ja només en queden set
per repetir o fer el rotet

martes, 31 de mayo de 2011

dibuixet que busca versets


Un altre DIBUIXET...

Intervenció de: rnbonet | 27-05-2011

... que busca VERSETS. En aquestos temps difícils, ací el teniu: base 'dibuixaire' antiga amb nous colors. Colors de tristesa i goig, d'amor i terra, d'il.lusó i desfalliment a la vegada. No sé si d'esperança...

il.lustració de RnBonet

i jo dic...Penso, llavors no existeixo

Sec de cul
,el terra és fred,
i tot pensant en el que penso
un brot d’absurditat
em comença a glaçar el peu.

Cal pensar si “tinc” qui em pensa,
pensaments fets amb ciment
de titelles que es belluguen
depèn com gira el vent?

He escollit anar ben nua
arraulint-me pels calfreds,
i tot pensant en el que penso
un brot d’absurditat
em glaça l’altre peu.

miércoles, 25 de mayo de 2011

No desitgis el mal de ningú...

Un mix de...”Quin dia tan bèstia” de Mary Rodger, “La Metamorfosis” de Kafka i “Maldito Karma” de David Safier.

No desitgis el mal de ningú...

Em feia rodones a la panxa, primer amb una mà, després es va incorporar per fer-ho amb les dues.
-Tindrem el nen i la nena més guapos del món! Com t’estimo...Ah, per cert, avui tenim alguna idea per sopar? La Susanna ha de ve...-
Vaig interrompre amb un gir de noranta graus.
-Com? No fotis que ha de venir? Iii avui? Però per què no m’ho havies dit abans?-
-No hi ha qui us entengui! No em dius sempre que t’ho digui quan arribi el dia per així no allargar-te el mal humor? -
Em vaig aixecar, vaig anar al lavabo i em vaig mirar al mirall. La història interminable em feia sentir la dona més lletja del món. No en tenia prou amb la retenció de líquids que havia de venir la senyoreta a tocar el que no sona. La guapa guapíssima, l’amiga amiguíssima, que un cop va trencar el cor al MEU home, després d’una panacea sexual i fugaç, va decidir tenir-hi una amistat inalterable i bastant enganxifosa. A sobre, m’havia d’empassar les seves visites sorpresa, perfumada i recent vinguda de la ciutat del glamour, somrient i amb un tracte d’amabilitat rabiosament sincer.
-Doncs jo no puc i tu...tampoc! Tenim sopar a casa dels meus pares-. Vaig cridar des de les penombres de meu ego enterrat per milers de granets de sorra. L’excusa perfecte en una sola trucada.
-Si et sembla bé...- Va dir amb un fil de veu gairebé tremolós.- Ves-hi tu, així t’estalvies de veure-la i vaig jo a fer un sopar RÀPID.-
Fent veure que ho tenia superat, i amb els morros a terra, vaig repetir-me l’únic que em feia sentir millor: només jo li podia donar dues criatures meravelloses. Omplint-me de seguretat vaig proposar de fer el sopar a casa, amb una mica de verí líquid a ser possible.
-Aniré a comprar el menjar fet a “Delicatessen”, demanaré unes plates d’embotit ibèrics i les croquetes de ceps. De pas, em passaré a veure la meva germana que m’ha de donar unes bosses de roba.-
-D’acord amor meu, jo aniré a buscar-la a l’aeroport- Va dir fluixet, molt fluixet.
Recollint-me els cabells me'n vaig arrancar un manyoc i, encara més rabiüda pel dolor capil.lar, vaig marxar amb uns cops secs de la porta de casa, del replà, de l’entrada i del cotxe.
Quan vaig tornar, intuint que no havia arribat, em van pujar unes calors sufocants. Com qui comptar fins a deu vaig repetir-me: no pot tenir fills, no pot tenir fills, no pot tenir fills...Un mal de ventre i la sensació d’arcades al quadrat, entre les habituals al segon mes, una mala digestió de marisc i una borratxera als quinze anys, em van deixar cao. Al despertar, o a l’acabar de vomitar o ves a saber el que m’havia passat, em vaig trobar panxa enlaire escopint com un mena de cotó fluix.
Collons, on sóc? L’instint de mare em va fer abaixar el cap per mirar-me UNA BOSSA FETA COM EL GANXET DE LA MEVA IAIA AMB DOS OUS! Delirosa per la situació vaig donar un cop d’ull al meu voltant, una volta en rodó per, ni més ni menys,a vuit potes! Una, dos, tres,...Quan procedia a comptar la quarta, un soroll ensordidor em va posar en un estrany estat d’alerta. BUM!
Vaig focalitzar a dos gegants ben coneguts i, com si dugués uns binocles, vaig divisar uns pèls negres i punxeguts que em van alegrar aquell penós dia: la divina Susanna tenia bigoti!
I ara què? Qui sóc? Més aviat, amb aquesta bossa de ganxet i aquestes ganes de segregar alguna cosa que si no era anar de ventre no sé que era...què sóc? Vaig decidir no caminar massa i esperar a que...em xafessin! Ni parlar-ne! Vaig córrer amb les vuit cames sense peus fins a topar-me amb la roba del sofà. Mmmm....quin lloc més acollidor per fer-hi niu, i un esquitx de fil em va sortir de no sé on, ara aquí, ara allà, i vaig teixir, mentre escoltava la conversa d’aquell parell, un tapet diví on m’hi vaig deixar caure.
Realment aquella situació era esgotadora.

-Deixa les coses aquí, aviat arribarà la Celine amb el sopar, deus tenir gana!

Ben mirat, esperar a la presa tot jeient com una reina, era una bona ocasió per saber si entre ells dos hi havia alguna cosa.

martes, 24 de mayo de 2011




ST

si em deixes

dibuixaré petjades al sostre

amb la punteta de quan et penso

mentre et deixo

xiuxiuejar-me petons

amb l’alè de quan et tinc

deixant que fugi el sol

que no n’ha de fer res...




deixa'm dir-te que t'estimo




Repte Poètic Visual 172: Matí de Pasqua


avui semblen uns altres fermalls de palla

és de silenci
la teranyina apelfada
entortolligada i trencada
és minúscula la sorra
que ens encisa el pas
i ens abraça pausada
és tímid l’ocre
que sol
aclapara el rebuf sospir nocturn

tot d’una,
el mateix instant d’ahir
fingeix l’ombra
d’una altra contrada